Doncs res

Doncs res, que resulta que quan creixes —o engreixes— la roba et queda petita. I ta mare li trau els baixos als pantalons. O tu estires les mànigues del jersei per a que t'acompanye en les teues noves dimensions. Però, és clar, —i vosaltres ho sabeu— que això no és possible. I per molt que hagem viscut amb la roba vella, per molta estima que li tinguem, cal desfer-se'n.

Pensava aguantar aquest bloc fins que fes dos anys. Però ja fa temps que n'estire les mànigues. I cada vegada és menys ell, més deformat, més lleig i més balder. Així que avui —perquè algun dia havia de ser— he decidit que us escriuré per última vegada. Perquè sí, sempre he escrit per a vosaltres. I em fa peneta, però...

Us recordaré sempre. Si mai torne us avisaré de manera sorollosa. Vull que sapieu, a més, que allà on vaja Ferran —que és l'Efe amb potes, amb barba i amb defectes— sempre us recordarà. Recordarà l'estiu aquell, el primer, el que es va haver de quedar a casa i va nàixer una mica i tindrà un record tendre. Recordarà les complicitats. I es preguntarà que se n'ha fet de vosaltres. I desitjarà que el temps no us haja canviat, ni una mica. Que us hàgeu congelat com en els records.

Per si em voleu recordar vosaltres també, us deixe un regal. Si el voleu, cliqueu la foto, si us plau.


Us he estimat i us estimaré sempre. Fins aviat.

En xifres rodones

PSOE: 11 milions de vots, 164 escons.
PP: 10 milions de vots, 153 escons.
IU: 1 milió de vots, 2 escons.

Visca la democràcia.

Definicions, 1

Nacionalisme: teoria política segons la qual he de trobar guapo i simpàtic Fernando Alonso.

La dona ideal

Una altra vegada sense temps. Tan aviat com tinga una estona, respondré als vostres comentaris i faré un post sobre la democràcia. Mentrestant, per a que vegeu que mai no m'oblide de vosaltres, us pose un documental.

Legitimitats

Els governats d'aquest món sempre han tingut l'enutjosa mania de preguntar-se perquè els qui manen, manen i per què no manen ells. I els qui manen sempre han bastit tot un reguitzell de teories que, si bé mai no han acabat de convéncer els governats sí que els ha anat permetent d'anar pel món dissimulant la cara de tonto.

És clar que, posats a fer teories n'hi ha de molt elaborades i n'hi ha que són una mica barroeres. I n'hi ha també que passen de moda. Els romans deien de si mateixos que és que estaven destinats a manar el món, que ells en veritat no volien, però que com que era el seu destí, què li havien de fer. Ja els agradaria a ells haver estat un poble conquerit qualsevol, però... el destí és el destí. Si això ens ho diguessen ara els americans, nosaltres ens faríem un tip a riure. Més o menys tothom sap que els americans manen el món perquè han guanyat les tres guerres mundials, cadascuna d'elles amb més contundència. I no hi ha destí que valga, a poc que es distraguen, ja veuran.

L'explicació que sembla la més efectiva és la religiosa.

—I vosté, senyor, per què mana? li pregunta algú al senyor manaire.
—Perquè Déu nostre senyor —o Zeus o Shiva o l'esperit de les coves humides i fosques amb florit als raconets— ho ha volgut així.
—Ah, respon l'algú. Ja li val al tal Déu, mira que no triar-me a mi... Ell sabrà què es fa.

De totes, em sembla que és l'explicació que més temps ha durat ha estat la d'origen religiós. La dels romans va durar una estona. Però van arribar els bàrbars i com que sabien llatí, però sense gaires subtileses, no van acabar d'entendre allò del destí romà i, au, a ocupar l'imperi i fer-lo bocinets sense fer ni cas del destí aquell dels romans. El que fa la ignorància.

En canvi, la legitimitat religiosa és la reina de les legitimitats. Els mateixos romans la van utilitzar i els indis i els jueus i nosaltres, és clar. Durant tota l'Edat mitjana va ser l'excusa oficial i més enllà, és clar. Va arribar un moment, però, que la cosa va anar perdent força. No va ser un dia per un altre, és clar. Però cada cop la gent veia que això de Déu i l'univers tancadet era una enganyifa i de les grosses. Per això quan els senyors burgesos —francesos en concret— van voler fer-se amb el poder, no van dir, posem per cas:

Miren senyors nobles i aristòcrates, que hem estat fa una estona parlant amb Déu —no tots, és clar, sinó una representació del que vindria a ser la burgesia— i ens ha dit que sí, que ho han fet vostés molt bé, però que ara ens toca de manar una mica a nosaltres. No res, cosa d'uns sengles i ja vindran després uns altres. Si no els importa, vagen desallotjant el poder i deixant-li'n la clau al conserge.

No van dir això, és clar, sinó que el seu argument va ser que el tercer estat —ells i el poble— eren més, eren els qui tenien els diners i els qui treballaven. Així que, zas, el cap del rei per terra. És a dir, que van inaugurar el període en què l'argument més eficaç és el de la majoria. I això va ser tot un problema, perquè suposava que els manats diguessen que volien ser manats, no només que ho acceptassen. I això els ha costat i els costa penes i treballs.

Relats conjunts: Tatuatge

En Tal, ecologista, va donar l'esquena a la natura.

Efe s'ha fet gran

Amb l'edat que tinc, ja es pot dir que he arribat on havia d'arribar. No és que la meua vida no puga millorar, ni coses així. De fet, sense voler fer enveja a ningú, ho ha fet molt en els darrers temps. I espere que encara ho faça més. En tot cas, ja no sóc una promesa. Ja no tinc aquell futur completament en blanc que tenia quan encara era jove. Si tenia potencial o no, ara, això, ja no importa. Perquè com deia Joan Vinyoli: em faig gran, em calen realitats. Em calguen o no, ja sóc això, una realitat.

Aquest post —això és un advertiment— no pretén fer peneta ni res. Tot el que us contaré em sembla que no és trist, sinó que forma part de la vida. No té res de tràgic, ni emotiu, ni res. Simplement hi ha coses que són com són.

Des d'un punt de vista objectiu —el dels altres—, en el que porte de vida he tingut èxit en ben poques coses. És a dir, que em compare amb la gent de la meua edat que conec i isc perdent amb la comparació. Ja sé, ja sé, això de comparar-se fa lleig. Però em sembla que l'èxit i el fracàs objectiu només es poden fer per comparació. I el cas és que no tinc massa coses de les que ja em tocaria de tenir: no tinc casa, ni hipoteca, ni família amb nens que em diguen que els arregle coses, ni una faena estable, ni un cotxe dièsel. Res, vaja.

Hi ha coses d'aquestes que em reca de no tenir i coses que, per dir-ho a la manera italiana, me ne frega. Us semblarà mentida, però a mi la cosa diners mai no m'ha importat gaire. I el meu treball ideal no és aquell en què paguen un munt, sinó aquell en què es treballa menys temps. Un ésser humà —i jo entre en aquesta categoria— només és temps. Així que ha de negociar-lo amb agressivitat i tot. I el temps que treballes és temps que no vius o que, com a mínim, no governes tu, una part substancial de la teua vida que deixa d'estar baix del teu control per a ser controlada per altres. Un fàstic, doncs.

És a dir que, ben mirat, el model del que és l'èxit personal ens l'hauríem de posar cadascú a la nostra mida i no acceptar-ne un que potser ens està balder o ens fa mal per massa ajustat. I ho tinc clar això. Però també em passa una cosa que en dies estranys —en l'equivalent masculí del període premenstrual de les dones— m'emprenya o em fa estar moix. I té a veure amb la gent que m'envolta. Perquè imagine que els meus pares, posem per cas, ara serien més feliços si tinguessen un fill d'èxit de qui parlar als amics. Que, encara que només fos al principi perquè ells no són gaire de fer aquestes coses, poguessen presumir de la pasta que guanye venent cases als turistes russos o alemanys. I poder-los fer regals idiotes d'aquells que costen tants diners.

I no només em passa amb els pares, és clar. També m'hauria agradat que les dones que he tingut haguessen pogut estar orgulloses de mi sense matisos. És a dir, sense haver de subratllar la meua suposada intel·ligència o que si sóc bona persona. Que na Tal hagués arribat a casa dels pares i hagués dit:

Li diuen Efe treballa de tal (una professió d'aquelles que donen diners, que no vull ofendre ningú) i guanya tant.

I, us ho jure, jo hagués donat el 50% del jornal als pobres, al Tercer Món o als pobres del Tercer Món. Perquè no hauria volgut els diners. Sinó el sentiment d'orgull —de satisfacció— que li hauria generat a ella. O la cara de satisfacció dels pares de veure'm progressar en la vida.