l'estiu a casa

Quaranta anys

2012-01-22T12:00:00.000+01:00

Dissabte passat vaig agafar el tren que va de Vic a Sants. Al darrere meu hi havia un matrimoni jove amb un nen que, com tots els nens, es bellugava però menys que la mitjana de nens. Hi van pujar a Vic, però no eren de Vic, perquè parlaven català però no tenien l'accent de Vic—un accent que, ai las, encara no diferencie del de Girona.

Unes quantes estacions després, em sembla que a Parets, hi va pujar una dona amb el cabell de dona gran, cardat i voluminós. I en tant que dona gran es va precipitar cap al seient lliure que la parella i el nen sense accent vigatà deixaven lliure. I al poc es va posar a parlar amb ells. I, és clar, vaig parar l'orella.

La dona parlava en espanyol. I, és clar, la parella i el nen s'hi van passar. Se me'n va escapar gairebé el 90% de la conversa. I em va fer ràbia, perquè m'agraden les converses del tren. Però vaig escoltar amb tota claretat com la dona de cabell voluminós deia:

—Yo soy de Barcelona. Bueno, de Teruel. Pero llevo cuarenta años viviendo en Cataluña.

Vaig estar apunt de posar-me a aplaudir. Quaranta anys fent que la gent canvie d'idioma quan li parla. D'això se'n diu compromís polític. I, mireu, la posició creixent de l'espanyol a casa nostra pot tenir moltes causes: econòmiques, culturals o militars. Però no cal menystenir el paper de persones com la senyora del tren, que de manera callada, sense trompetes ni timbals, sense subvencions lluita dia a dia per la seua llengua. En aquest tipus de militància, els espanyols i la seua llengua, ens guanyen no ja per golejada, sinó d'una manera que les matemàtiques encara no han aprés a quantificar.

Matins

2012-01-11T12:00:00.000+01:00

Esmorze amb la meua dona. Mentre ella és a la dutxa li faig el café i torrades amb oli, que és l'esmorzar clàssic de la meua zona del país.

A les set i escaig ella se'n va a treballar. I jo isc a caminar. Malgrat el fred.

Faig anada i tornada, és clar. Carretera de Sants des de Riera Blanca —que és el límit de Sants amb l'Hôpi— fins a la Plaça dels Inforcats —o de Pepe Rubianes—, que havia estat un dels límits de Sants amb Barcelona. I després una mica curta però creixent del Paral·lel, un dels pocs llocs que et permeten de situar-te al planeta i caminar al mateix temps.

Després esmorze jo. Hui, que he comprat pa i era calent, pa a soles. Però normalment torrades amb oli i te —que ha estat el meu esmorzar des de fa anys.

El fet en si no té gaire èpica. Ni tan sols quan passe pel costat de la Plaça Màlaga i imagine com seria amb l'Església romànica que n'hi van desmuntar. Si seria capaç de continuar caminant o no. El fet no té gaire èpica, però sé que ho faig a favor meu i contra alguna cosa que té a veure amb la inèrcia, amb la deixadesa, però no només això. Recorde una escena de Ça commence aujourd'hui. Els pares d'una nena que no la portaven a escola perquè feia molt de temps que no tenien faena i eren incapaços d'alçar-se d'hora.

A eixa hora, als carrers ja hi ha gent. Hi ha una diferència fonamental entre ells i jo, però malgrat això camine entre ells.

Crítiques

2011-12-17T07:00:00.000+01:00

Hi ha crítiques que es poden fer i que no. A l'Estat espanyol, posem per cas, Si critiques la Monarquia tindràs problemes. Garantits. I si critiques qualsevol aspecte de la política dels EUA diran que ets antiamericà. I si ho fas amb Israel et diran que ets antisemita. I això darrer encara és més greu. Perquè l'antisemitisme que havia estat una gloriosa tradició europea —practicada fonamentalment pels mateixos que ara defensen l'Estat d'Israel i l'anorreament dels palestins—, ara passa per ser un dels pecats més vergonyosos.

Però no és aquesta la impossibilitat de la crítica que més m'interessa. Perquè aquesta ve de fora. I la que a mi m'interessa ve de dins. Si tornem als israelians, fer-ne cap mena de crítica quan, com deia, l'antisemitisme era una moda, era com a poc lleig. Segur que els protoisraelians quan vivien als seus països d'origen —Polònia, Alemanya o el Nord d'Àfrica— tenien coses criticables, però en aquelles circumstàncies fer-ho era una indelicadesa. Una cosa semblant passa, a hores d'ara, amb els musulmans. Com totes les societats, les societats dels països de majoria musulmana tenen defectes —entenent com a defectes, de manera completament subjectiva, els trets que s'allunyen de la nostra concepció del que hauria de ser una societat ideal. Parlar-ne amb tot l'aparat ideològic islamòfob que hi ha muntat, és donar-los arguments a la pitjor purrialla ideològica de la nostra societat: els mateixos que en aquest post ens han dit antiamericans o antisemites. Ja sabeu de quins especímens parle.

La pitjor d'aquestes impossibilitats de crítica és la que té a veure amb nosaltres mateixos. Recorde haver llegit que una de les explicacions del fracàs del fusterianisme al País Valencià va ser la impossibilitat de la crítica. Com que Fuster tenia davant tots els colors del feixisme del país, fer-hi cap crítica suposava ser sospitós de posar-se en aquell cantó i, això ho dic jo, donar-los arguments. Fuster es va quedar sense crítica. I el resultat és que el fusterianisme va acabar derrotat precisament pels enemics dels que el volien defensar no criticant-lo.

Dins del catalanisme, posem per cas, qualsevol crítica és complicada de fer. Un catalanista de qualsevol dels nostres territoris s'estarà de críticar el País Valencià o el Principat, la CAC, perquè tindrà la sospita que les seues crítiques poden ser emprades per l'enemic contra la seua pròpia ideologia. I és veritat. Des del meu punt de vista, la CAC i Barcelona al capdavant, no fan la seua funció de País. A grans trets, els la sua el que passa Sènia enllà. I el catalanisme principantí és fonamentalment un nacionalisme regionalista, de les quatre províncietes i prou. Però això ho dic ací, entre nosaltres. Ni se'm passaria pel cap de dir-ho a Alacant, quan el que vull és precisament proclamar la catalanitat d'Alacant, tot i que siga un factor que n'explique la seua aparent manca —l'absència d'un lloc on arribar si mai es decideix de fer el camí.

Els Països Catalans, ja ho sabeu, estem ocupats militarment, econòmicament, políticament. Però allò que ens ocupa fins el darrer raconet del país és l'ocupació ideològica. Ideològicament som més espanyols que el Cid, Jesús Gil o Marujita Díaz per esmentar —permeteu-me aquesta xicoteta venjança— tres exemples especialment gloriosos.

Maricons

2011-11-23T11:03:00.001+01:00

Això que veureu a sota és un fragment d'una novel·la de la Belén Gopegui, per a mi la millor, La conquista del aire.

Carlos, ¿tú sabías que el paro te vuelve maricón? Me desespero, —dijo Esteban, y tiró otro guijarro que dio tres saltos—. Lloro. Hostia, tío, lloro y no han pasado ni tres días.

Des del meu punt de vista, aquest fragment parla del sofriment psicològic que suposa una situació com la meua i com la del personatge, la d'estar a l'atur. Però, també des del meu parer, parla de més coses.

Treballar no és només una manera de guanyar diners. Treballar, en una societat que es basa en la producció de béns i del seu consum, és també una posició social. A diferència de societats prèvies, o de la societat socialista, si mai s'hi arriba, a les societats capitalistes els éssers humans som moltes coses, però fonamentalment som una feina. Mestres, dissenyadors o enginyers. Si preguntes a algú què és, mai no se li passarà pel cap de dir-te que col·leccionista de segells o afeccionat al jazz. Et respondrà amb allò que li serveix per a guanyar-se la vida. Metgessa, infermer o paleta. L'expressió guanyar-se la vida, de fet, és com a poc curiosa. Ens guanyem la vida cada cop que omplim els pulmons d'aire o l'estómac d'arròs. Treballant guanyem diners.

Quan algú perd la feina, perd també aquesta part de la seua identitat. Si qui perd la feina, és a més un home de gènere masculí susceptible de ser una varó proveïdor, perd alguna cosa més. Perd la raó del privilegi que el fa estar al cim del sistema patriarcal. L'home ha estat qui ha estat perquè era qui portava el menjar a casa. Mai no ha estat ben bé així, però hem acabat creient-lo de manera universal. Fins i tot recorde que una de les teories que, fa anys, explicava l'aparició del bipedisme en els homínids. Deia que havia estat per a que l'homínid mascle portés el menjar a casa en els seus braços...

Per això, el personatge del llibre de la Gopegui diu que l'atur et torna maricón, perquè sense justificació de la seua masculinitat, l'home esdevé un mig home. I plora... Esdevé homosexual. Que, al cap i a la fi, és allò que un home és quan no pot arribar a ser un home com cal.

Els mitjans de comunicació, els experts, els polítics i els intel·lectuals llepaires parlen de l'atur amb xifres i, és clar, des d'un punt de vista econòmic. Amaguen, és clar, tot el sofriment que hi ha al darrera de les xifres. No sols els aturats. Sinó també els que són en perill de perdre la feina. Els que n'acceptem que els fan sentir dissortats. O els que tenen mitges feines que no apareixen a les dades.

L'única esperança, crec, és que tu i jo i el personatge del llibre de la Gopegui descobrim que també es pot ser maricón. Que comencem a mirar les coses des d'un altre punt de vista. Que descobrim una altra manera de viure. I que, fins i tot si recuperem la feina, continuem sent maricons.

Temps de crisi

2011-10-18T10:34:00.000+02:00

I estic content, per'xò —el protagonista de la nostra història és barceloní—, perquè a la cua de l'atur hi ha un munt de tios que matarien per una feina així. N'hauria de donar gràcies.

Post personal

2011-10-04T10:52:00.000+02:00

Pensar que hi ha una mena de cosa, que acostumem a anomenar jo, que uneix el nen intel·ligent que vaig ser, l'adolescent emprenyat que veig a les fotos o l'adult canviant que sóc ara, em sembla una de les autoenganyifes més grans que pot haver creat l'ésser humà. Un dia us explicaré —si, autotafanejant-me, descobresc que no ho he fet ja— perquè crec que la psicologia no és una ciència, sinó una pràctica consistent. Però ara us puc dir que una de les raons és l'enganyifa del jo.

Conec gent —jo mateix— que han pasat per divereses modalitats de teràpia psicològica. I en tots els casos han estat teràpies individuals. Fent veure que és el pacient, només el pacient qui té el problema. Quan, alguna vegada, li ho he explicat a algun psicòleg amb qui he tingut contactes més o menys estrets, sempre se n'han defensat dient que és que els terapeutes a què jo o el meu cercle no gaire proper havíem anat no eren uns bons terapèutes. És un argument semblant al que es fa servir per a defensar la cientificitat dels curanderos, els endevinadors o els vidents... que només uns pocs són bons.

Bé, que m'està quedant un post corporatiu. Perquè no sé si ho sabeu, els enemics naturals dels sociòlegs —posem que sóc sociòleg— són els psicòlegs.

Era del jo que parlàvem. I déiem que no n'hi ha i tot això. I és veritat. Fixeu-vos si més no en aquest bloc que, ben mirat, abraça un període reduït de la meua existència individual. I autoescorcollant-me em costa de reconéixer que l'Efe que comentaven l'Ònix, la IruNa o la Tals, per esmentar algunes de les desaparicions, he estat jo. Les circumstàncies han canviat tant que les dues persones que coincideixen sota l'epígraf d'Efe no s'asemblen gaire. Viuen a ciutats diferents, fan coses diferents...

No sabria dir quin era el motiu central de la vida de l'Efe primer. Però sí que sé dir que l'Efe d'ara gasta el 93'4% del seu temps pensant en la feina o buscant-ne. Fins i tot ha pensat de posar un subtítol al bloc, el bloc d'un aturat. Però no només sap que això no és una bona estratègia per a portar una vida hedonísticament raonable, sinó que no faria justícia amb les altres persones que hi ha sota el concepte Efe a les quals, la major part de les vegades, els la suava molt el tema faena. Ben mirat Efe, per fer-lo servir com a exemple, és només una paraula que agrupa coses diferents. I només l'existència del mot ens fa pensar que es tracta d'una mateixa cosa. Una superstició lingüística més... Com quan diem el mot secret. O estimar. O esquerra. Per posar uns exemples

Infinitius

2011-09-16T12:36:00.000+02:00

Recuperar els bons costums. Comptar elsminuts del te. Llegir molt. Llegir poesia. Gabriel Ferrater, posem per cas. OVinyoli. O aquells poemes de Kavafis que s'adiuen amb el teu estatd'ànim d'ara. Ô Satan,prends pitié de ma longue paresse! Dormir menys. Caminar més, finsa fer desaparéixer la sola de les botes, per la teua ciutat.Conéixer-la. El Temple d'August. La Plaça Ibèria a la nit.

Recordar qui ets. Que el teu tempssempre havia estat ple de plecs rics. De moments d'una certaelevació. En podem dir moments poètics, si així ens entenem.

Veure pel·lis. I veure-les al cinema.Pujant per l'esquerra la primera avinguda que talla el teu carrer hiha un cinema que no està gens malament. Els llums s'apaguen. Irepetim la màgia de sempre de deixar-nos embolcallar per un somni.Que és el mateix quan ho veus a l'ordinador de casa, però no és elmateix.

Fer fotos. Aprendre un idioma. Escoltar jazz.Escoltar música nova. Anar a la biblioteca. Escriure. Escriure molt.De manera afebrada i de manera calmada. Escriure sobre totl'anterior. I escriure ací. Tornar a sovintejar aquest bloc i elsaltres, que això també era un bon costum. Bé, ja en tindreunotícia.

Newton i els sociòlegs

2011-08-09T14:06:00.002+02:00

No m'agrada que la gent critique en Newton. I no sols perquè per motius de caire cronològic no ho fan davant seu. És veritat que, ben mirat, això de la Llei de la Gravitació Universal té molta fama, però explicar explica ben poqueta cosa. Els objectes cauen perquè hi ha un impuls que atrau unes coses contra unes altres. I les més grans atrauen a les més xicotetes i etc. Quin impuls? Per què? La veritat és que en Newton no va anar gaire més enllà de dir que les coses cauen perquè sí... I això, m'imagine que la gent ja ho sabia.

El mèrit de la descoberta no és repetir com un lloro que les coses cauen, sinó el xicotet anar més enllà que significa enunciar-ho de manera científica, racional. Encara que explique fets que ja sabem i encara que no explique fets que no sabem o totes els fets que no sabem. Quin impuls, per què...

He dit, però, que no m'agraden que el critiquen, al Newton, per pur corporativisme. Perquè això que acabe d'escriure passa sovint en un dels meus hobbies favorits, la sociologia. La sociologia, sovint, no fa sinó posar en clau científica allò que tothom sap, però no sap que sap o, en tot cas, no sap dir-ho amb propietat. Us en pose un exemple, que l'explicació m'ha quedat una mica engarbuixada. Hi ha un refrany espanyol que diu: Dime de qué presumes y te diré de que... això. Perquè és veritat que les persones humanes tenim una tendència a dir una cosa i a fer-ne una altra. O a dir que estem fent una cosa i fer-ne una altra. O a fer una cosa fent veure que la fem amb un motiu, quan en veritat la fem per un altre. Veieu? Ja m'està tornant a quedar engarbuixat. En canvi si us ho explique sociològicament ja veureu que s'entén d'allò més bé.

En sociologia, tot això ho expliquem amb les funcions paleses i els funcions latents. Per exemple, nosaltres diem que anem a veure el Barça per a veure des de lluny com en Messi li pega de cap a una mena de cosa redona de pell i la impulsa contra la voluntat d'un altre senyor fins que la cosa esfèrica pega contra una xarxa. Això vindrien a ser les funcions manifestes o paleses. Les latents són augmentar la cohesió social —deia en Vázquez Montalbán que Espanya aguantava gràcies als Madrid-Barça—, per a que segons quina gent es forre amb la nostra admiració estètica i coses així. O anem a museus perquè diem que ens agrada el Romànic, quan en veritat el que fem és augmentar el nostre capital cultural per a tenir uns amics de classe social més alta, una feina millor o una dona més guapa. La veritable funció social no és la que diem o pensem, sinó la segona, la més lletja, ai las.

En política, això és més evident encara. El PSOE o EU o Iniciativa diuen que treballen per a la classe obrera, per a que aquesta deixe de ser l'aneguet lleig de la nostra societat, visca millor, treballe menys i puga donar una educació com cal als seus fills. I en veritat, treballen per a que aquesta, la classe obrera, es quede a caseta i no proteste. Cada cop que sembla que se li poden unflar les glàndules i dir ja n'hi ha prou d'aquest color, arriben els senyorets del PSOE, EU o Iniciativa i els diuen:

Calma, calma, aneu a casa a vore la tele que això ho arreglarem nosaltres a poc a poc.

I després no ho arreglen, és clar. Ho sabeu de sobres que fan que la cosa estiga cada cop pitjor. Ni viure millor, ni treballar menys, i ara, ni educació per als seus fills. Gràcies, senyors socialistes o ecosocialistes, gràcies. No l'oblidarem mai, un favor semblant.

Però bé, un exemple encara més ben trobat és la política nacional catalana. CIU i els anomenats nacionalistes de dretes (o liberals o conservadors o com en vulgueu dir) porten 40 anys dient que treballen per l'alliberament de Catalunya i, ai las, gràcies a la seua acció de govern o de oposició —pactes amb els roïns roïns dels PP o amb els bretolets del PSOE—, Catalunya cada cop és més espanyola. Pujolet, que ara se'ns ha fet independentista, deia això de Catalunya no acaba d'encaixar en Espanya. Qui li havia dit que hi volíem encaixar? Vau ser algú de vosaltres. Doncs, ell, au, a encaixar-nos amb alegria i amb l'ajut del Duran i Lérida, que no vol la independència de Catalunya perquè son pare en viu a fora... I és clar... Uff, si arriba a tenir un pare francés ja ens veig declarant-li la guerra a França. Ell i el Pujolet i el Mas de les línies roges igualdes, però, segurament sí que saben que que la seua funció latent és vendre'ns a l'oligarquia espanyola. I dic vendre perquè ells s'hi guanyen la vida. Dient Sí, senyor. Sí, sí, sí, senyor.

Bé, això és el que explica la sociologia. Us agrada? També ho explica la literatura. Recordeu allò del Cavall de Troia? Doncs CIU vindria a ser com tenir el Cavall de Troia ja a dins. Com diuen els veïns de dalt, Il faut être con... Perquè, com a país, som d'una estupidesa sense límits.

Exàmens

2011-07-29T22:08:00.003+02:00

Quan estudiava —vull dir la primera vegada— hi havia com una mena de cicle invisible recurrent en la meua vida d'estudiant. Era invisible perquè oscil·lava entre no estudiar i no estudiar amb la intenció, des de l'endemà mateix, posar-me a estudiar de veritat, com cal.

El punt que determinava el canvi de cicle, normalment, era un examen de setembre o una recuperació. Perquè llavors —com dir-ho sense semblar cregut o superb?— veia que la meua conducta genialoide però negligent havia aconseguit d'ajuntar-me amb, intel·lectualment parlant, el milloret de cada casa.

És irònic, sí, és clar. La gent que en una carrera com la meua anava a setembre o a les recuperacions era una fauna diferent. I el nivell de les converses mentre esperàvem que es féra l'hora de l'examen era, en última instància, el que em motivava per a intentar —intentar-ho només, eh!— allò que us he explicat del canvi de cicle.

Me n'he recordat ara, perquè estic esperant per a una entrevista de faena —sí, l'Efe busca faena, ja sabeu... És una entrevista d'aquelles massives. I els meus col·legues coaspirants són... Mentre escric això que llegiu a l'agenda, n'escolte les converses com feia amb els meus companys de setembre o recuperació. I m'encomane a Durruti. Els seus funerals van ser filmats en aquesta mateixa avinguda, una mica més amunt.

I ara potser sí que tinc la voluntat necessària per allò del canvi de cicle... Però, com?

El País Valencià

2011-06-18T23:26:00.002+02:00

Imagineu, si l'heu llegida, que no és com el no-res de fantasia, de La Història Interminable. Que no és que un dia on hi havia muntanyes o valls no hi ha res. Perquè no és ben bé això. Les muntanyes i les valls desapareixen, però no són substituïdes pel no-res, sinó per unes altres muntanyes i unes altres valls, amb tones de ciment al damunt, amb cases i cases de gent estrangera que no deixen veure que a sota hi ha una vall o una muntanya.

Imagineu també que un dia els francesos deixaren de menjar formatge. O els espanyols, truita amb creïlles. O que a Berga, la Patum fos substituïda per no sé, la Feria de Abril de Sevilla?

També podeu pensar que un dia, el pa amb tomàquet fos substituït per una altra cosa, per quètxup o per salsa verda (amb oli, julivert i all). I que a Tarragona es perdés la recepta de la salsa romesco. I arreu els calçots.

Heu d'imaginar que, de vegades, les desaparicions serien sobtades. A Alacant, posem per cas, un dia van desmuntar un edifici sencer, l'Aduaneta i el van emmagatzemar amb la promesa de tornar a posar-lo al seu lloc. Però, com la resta de coses que acabe d'enumerar, va desaparéixer per sempre i al seu lloc hi ha una botiga de mobles.

I també heu d'imaginar que hi havia desaparicions que s'esdevenien de manera gradual, com una llum que s'apaga. O que passaven al mateix temps que unes altres. La gent, posem per cas, no deixava de parlar el seu idioma d'un dia per a un altre, sinó que ho feien a poc a poc. Amb generacions, si calia. I potser al mateix temps, deixaven de cantar les cançons dels avis, perquè eren en la llengua dels avis.

En tot cas, sense cap Atreyu que hi intervingués, sense cap Bastian —els herois de La Història interminable—, aquell no-res, que era pitjor que el no-res, s'anava ensenyorint del país, del meu país, fins que en cosa de no sé, cent anys?, al lloc on hi havia estat, hi havia una altra cosa, amb una altra gent, amb un altre paisatge, amb un sons que no eren ni semblaven els de sempre.

És clar que quedaven supervivents aïllats, testimonis del vell món. Però en darrera instància se'ls podia fer callar o per la força o fent-los veure que hi ha països que decideixen morir.

Immadureses

2011-06-08T14:33:00.003+02:00

M'agrada dir frases d'aquelles rodonetes. Amb un sempre o amb un mai. O amb un sí o amb un no. Però tots dos absoluts. N'hi ha que diuen que és una mostra d'immaduresa. I no sé, supose que sí. La L m'ho deia. I la T. I alguns amics amb confiança. I alguns desconeguts amb excés de confiança. Crec, però, que les meues xicotetes mostres d'immaduresa formen part del meu encant. De veritat. Fins i tot per a la gent que m'ho ha retret de manera més abrandada.

Tot això és per a dir aquesta frase que em sembla que alguna vegada se m'ha escapat en un post: Mai no he aconseguit d'aprendre en positiu, sinó en negatiu. Per si m'enganye i no ho havia dit abans, millor l'explique. Hi ha gent que té models positius. I no cal que siguen ídols. Sinó que veuen com li va la vida a en Tal o na Tal i decideixen que és un model a seguir. I el segueixen. I els van les coses més o menys bé. No cal, és clar, que l'efecte model positiu siga per la totalitat de la persona. Pot ser parcial. I de diverses persones. De l'E agafen la manera d'abordar els problemes. De l'H com s'ho fa per provocar aquell bon rotllo al seu voltant. I de la K la capacitat d'estirar els diners.

Per mi això fóra l'ideal. Però jo ho faig al revés. Veig la part negativa de les persones. I decidesc que no vull ser així i vaig en direcció contrària. Per culpa d'això, les persones més importants en la formació del meu caràcter han estat uns autèntics capullos. El B per aquella necessitat de demostrar una cosa que no era. L'M per aquell autoenredar-se amb mentides. O K, una cosina llunyana de mon pare, per amargar-se la vida intentant viure per damunt de les seues possibilitats. Sense ells no seria qui sóc.

Em direu que l'important és la capacitat d'aprendre. Però a mi em sembla que el no voler és un camí més llarg que el voler. Us imagineu que per saber què ens agrada, haguéssem de tastar o provar tot el que no? Tots els vestits, totes les músiques, tots els llibres... Doncs això, una manera de no arribar on volem. O de fer-ho molt més tard del que caldria. Aquest és el meu cas. Ai, el que hagués donat per no haver llegit Isabel Allende (i tants altres), per no haver escoltat la meitat de discos que he escoltat o per no haver vist alguna de les tres mil pel·lis idiotoamericanes que he vist. Si hi pense, hi veig mitja vida llançada a perdre.

Doncs bé, ara, quan us diga això, pensareu que tinc alguna mena de transtorn de la psique, que el meu egotisme o egocentrisme amb aquest post en fa un gra massa i que necessite que algú em recepte píndoles que no siguen antihistamínics com més aviat millor. Perquè resulta que el món se m'assembla. No el món com a planeta, sinó com a suma de coses que s'hi esdevenen al damunt. Com el cas, que deia Wittgenstein. Com que sé que ara us heu perdut, us explique que estic parlant de la política —mireu, que ho diu l'etiqueta—, de la política de l'esquerra en sentit ample i, un cop més, de la cosa de les acampades.

Perquè per a mi un dels problemes d'un determinat tipus d'esquerra —diguem-ne esquerra, uff— la que s'autoanomena progressista és, precisament, aquest saber que és que no saber quan explicava el que em passava a mi. Esquerra antiglobalització, esquerra anticapitalista... És cert que aquesta és una manera de connectar amb un gran sector de població que es troba en un estat d'immaduresa semblant. Saben, sabem que això no ens agrada i que un altre món és possible, sense saber-ne quin. I es mouen, ens movem en la negativitat. Per això els indignats acampats s'han manifestat contra l'actual estat de coses, però com explicava ací, sense una voluntat real ni de canviar les coses, ni d'alterar-ne el rumb. Perquè, si som optimistes, tenen clar què no volen, però no tenen clar què sí.

De fet, l'acusació que més ha circulat per internet, em sembla, és que és tractava d'uns niñatos, d'uns xiquets aviaciats. I alguna cosa n'hi ha. I no tant per la seua edat, ni pels individus que les composen les acampades. Sinó que es tracta d'una immaduresa col·lectiva com la que explicava més amunt. Al cap i a la fi, proposar coses en positiu és arriscat, perquè et pots equivocar. I ara em tocaria parlar de la necessitat de voler assumir els propis errors, o de la necessitat de compromís que requereix de veritat voler fer un món diferent, socialment més just. Però aquest post ja és massa llarg per aquest bloc. Així que acabaré dient que, en canvi, acampar a Plaça Catalunya o a la Muntanyeta és tota una altra cosa. És divertit, és inofensiu... és gairebé un joc de nens.

Novetats

2011-05-31T21:01:00.001+02:00

Ja sé que no us hauria de portar la contrària. Aquest bloc cada vegada el llegeix menys gent. Fins i tot de vegades dubte si el llegesc jo. Per tant, hauria de donar la raó als meus lectors més fidels. I en Carquinyol i en Xexu, ho són. Aprofite l'avinentesa i us en done les gràcies.

Però no. El post anterior no anava de la crisi dels quaranta. No em vull posar estupendo. Però jo la crisi dels 40 la vaig passar als trenta i escaig, quan l'escaig era una cosa mínima, insignificat que feia gràcia i tot.

El tema del post era més aviat l'atrafegamenta. I eixe moment en que sembla que va pujant i pujant i semblarà que alguna cosa farà clic o que tu ho enviaràs tot a la merda. Les ganes no te'n falten. Llavors va bé escriure un post. Parla la veu de l'experiència.

Doncs bé, aquest altre post té també una finalitat. La de comunicar-vos que de fa temps, i malgrat l'atrafegamenta, l'Efe ha encetat una campanya d'expansió. I a més del clàssic Estiu per casa, això que esteu llegint. Ara em podeu gaudir en forma fotogràfica a l'Estiu pels puestos. I, per si això fóra poc, que ho és. N'he obert un altre on escriure els articles que quan els pose ací no me'ls comenta ni el Xexu... Per això es diu Sense comentaris. Hui hi parle de la cosa de les acampades.

Esteu convidats a tots dos blocs i a mirar els anuncis del meu twitter per saber-ne les novetats.

Ja fa temps

2011-05-27T01:15:00.001+02:00

Ja fa temps que he perdut els bons costums. Els llibres. Els bancs. M'agrada menjar assegut en un banc del carrer i veure la gent passar. Les fotografies fetes mentre vaig d'ací cap allà. O d'allà pac ací. He perdut el costum, posem per cas, d'escriure en aquest bloc. I el tenia oblidat i el post anterior està sense acabar i es va publicar perquè el tenia programat. I un dia hi era. I m'havien comentat el Xexu, en Festuc i la Tirai. I llavors no hi havia retirada possible.

Entre metro, tram i autobús m'imagine estirat a terra, damunt de l'herba. Llegesc una novel·la. O faig una canya i xarre durant hores amb algú. O passege.

En canvi, tinc això d'ara. El bloc que té vida pròpia perquè jo no la tinc. Les corredisses. Els treballs mal fets perquè no hi ha temps per més. La sensació que tot va massa lent i massa ràpid alhora. I que, per tant, jo no en controle la velocitat.

I li explique a P, mentre estem estirats al llit —només unes hores que no són ni la meitat de les que voldria—, que algú m'ha ensarronat amb la mena de vida que porte. Em quede consirós, com deien abans. I no acabe de dir tota la veritat. Perquè sé que l'autor del parany he estat jo.

Qui em manava a mi...?

El temps, 2

2011-05-11T17:32:00.000+02:00

Aquest El temps no és la continuació d'un post que es deia així i que vaig escriure l'agost del 2006. Aquell post va ser molt important per a mi. No sols perquè el comentaven els grans clàssics de la blogosfera, l'Ònix, el Vullunfestuc, la IruNa..., sinó perquè va suposar el trencament amb una amistat que havia deixat de ser amistat per esdevenir nosa. Ens vam barallar per culpa del post, sí senyor. O bé, gràcies a.

Hui, però, vull parlar del temps d'una altra manera. Per als qui heu tingut la dissort de no estudiar sociologia, potser el temps és una cosa que està allà, avançant immutable i prou. Doncs que sapieu que no és així, que el temps és una cosa que està socialment determinada. I que el temps no és el mateix per a un iaio, que per a un nen, per a l'amo de la fàbrica o per al treballador.

De fet, segons la ciència que parla de l'origen de l'univers, fins i tot el temps com a absolut mai no va ser etern. Ho vaig llegir en algun llibre de divulgació científica. Al principi, l'univers no tenia temps, perquè només hi ha temps per davall d'una temperatura. I al principi l'univers estava massa calent. I li va caldre refredar-se una mica per començar a comptar les hores.

El temps com el coneixem nosaltres, el temps que se'n va i ja no torna, un temps unidireccional i alhora acumulatiu, va nàixer no fa gaire, una mica amb el cristianisme i la resta amb la Revolució Industrial.

1 de maig

2011-05-01T09:00:00.003+02:00

Si llegeixes això és que és primer de maig. El dia en què la classe obrera, de moment o encara, ix al carrer a celebrar que existeix i que té orgull d'existir. El dia en què als EUA fa molts anys van muntar una conspiració, una altra, per a criminalitzar el moviment i executar —o assassinar, en podeu dir assassinar— cinc obrers anarquistes.

És primer de maig. Si llegeixes això, la P i jo, estem passejant l'estalada, amb l'estel roig pels carrers més importants d'Alacant. Per la classe obrera, pel país, per la independència, contra el patriarcat. Perquè volem.

És primer de maig. Un dia d'orgull. Si llegeixes els diaris, si mires la tele, no ho entendràs.

El futur present

2011-04-22T00:09:00.001+02:00

No ens enganyem. Això d'ara ja fa temps que dura. Als anys huitanta i els noranta —de les primeres dècades que en tinc record amb consciència— la vida de tots ja era una merda. És a dir, que allò que hi havia més enllà de l'illa que tothom anava bastint, ja no era allò que volíem, sinó el regne de la possibilitat. Si preguntaves —jo ho feia—, ningú no gosava dir que aquell món del dia a dia era el millor dels mons possible. Calia tenir en compte.

Calia tenir en compte tot el passat encara pitjor que arrossegàvem. Calia tenir en compte, com sempre com ara, la gent que encara. Que no estava preparada per plantar cara a la realitat i dir les coses pel seu nom. Dir vull això, vull allò. I no vull que la meua vida, la nostra, siga una renúncia diària al que hauria de ser. Calia tenir en compte que potser renunciant a una part, podíem aconseguir-ne la resta. A poc a poc. A poc a poc. A poc.

La diferència entre el llavors i l'ara no és que llavors semblava que anàvem cap endavant. I ara sembla que fem marrada cap enrere. La diferència era el futur. Això que ara és l'ara. Catalunya no podia ser llavors un país, però potser ho podia ser ara. L'abolició de l'explotació de l'home per l'home no era possible (desitjable) llavors, sinó potser, només potser, ara.

Ara ja hem arribat a l'ara. Heus-ací la diferència. I ara què? Ara ens diran que només era possible llavors.

Fetitxes

2011-04-11T12:00:00.000+02:00

Els fetitxes més coneguts són els de tipus sexual. Hi ha homes, en l'exemple més clàssic, que veuen una sabata de dona i s'exciten sexualment. El fetitxisme, com es veu a l'exemple, es confondre la representació amb la cosa en si.

A banda dels sexuals, hi ha fetitxes de moltes menes. A mi de jovenet, em passava una mica amb els llibres. Perquè els llibres eren un símbol del plaer que passaria o que havia passat amb ells. Al meu exemplar de La història interminable li tinc una estima que li tinc a poques coses. Malgrat que sé que si mai el deixe de tenir, sempre en puc comprar un altre. Un altre que tindrà el mateix contingut, perquè l'important és el text i etc. Però si mai perdés aquest exemplar en concret, sé que la meua relació amb el text no seria la mateixa.

Els sants i les mares de déu, ja em perdonareu, també són un fetitxe. Les imatges que els representen, vull dir, perquè la realitat representada simplement és un cuento xino. Però hi ha gent que va a Sant Jaume de Compostel·la i toca els peus de la imatge del sant o els besa —puaf! quin fàstic!— i supose que n'esperen alguna cosa, però no ho sé.

En el camp laic, el fetitxe per excel·lència són les banderes. No sé la història de la bandera catalana, ni ganes. Perquè em sembla que hi ha una polèmica d'aquelles megaidiotes amb els aragonesos —que de qui és o qui la va gastar primer—. I hi ha coses en les quals ni tan sols vull tenir raó. Aquesta n'és una. En tot cas, les banderes, la catalana inclosa, són una cosa completament arbitrària. Catalunya seria més o menys igual, si en lloc de tenir la bandera dels quatre dins plens d'hemoglobina de Guifré el Pilós —l'hemoglobina, que els dits eren de Lluís el Pietós, rei dels francs.

Se suposa, però, que amb això dels símbols o els fetitxes, la cosa està clara. D'una banda hi ha la realitat i d'altra el símbol. I confondre'ls és una malaltia.

Em sembla que és matisable. Amb les dones i els talons, evidentment. Amb els sants i les imatges, ja no tant. Perquè la cosa greu és pensar que algú puga ressuscitar o que si ets fan de Sant Judes, t'avisarà amb tres colps quan hages de passar a l'altre barri. Per a mi, el greu és això. Que, a més, en tingués a casa una mena d'argamboy que el representa, em sembla un detall sense importància.

I encara em sembla més matisable si parlem de banderes. En la transició valenciana, posem per cas. La gent es barallava al carrer per quina havia de ser la bandera oficial del país. Si la dels dits de Lluís el gore, rei dels francs. O la mateixa amb un rubratllat en blau de no sé quina cosa que li havien donat a la ciutat de València com a premi. Com sempre passa amb aquestes coses, els dolents tenien més diners, un país anomenat Espanya al darrere i una bona pila d'institucions franquistes que els feien costat. I van guanyar. I ara la del subratllat blau és la bandera que podeu veure als edificis públics del País Valencià.

Vist des de fora, la cosa supose que semblaria una collonada. Però la veritat és que no ho era. Els del blau van guanyar. I han fet un país a la seua mida. Un país on fiquen la mà a la caixa i no passa res. On hi ha uns índex de lectura dels més baixos de l'Estat espanyol. I on la llengua pròpia, la catalana, està en vies de desaparició si no fem alguna cosa, ara, ja.

Alguna cosa deuen tenir les sabates de dona.

Arqueologia

2011-03-27T00:01:00.000+01:00

I arriba un dia que sa vida és un teatre...

Maduresa

2011-03-22T00:01:00.001+01:00

Hui parlaré de la diferència entre adults i nens. I no faré servir la paraula maduresa, perquè té com un matís de començament de la davallada que no m'acaba de fer el pes. Potser perquè l'hi estic fregant i no vull davallar així com així. I no dir la cosa serà el meu primer acte de resitència.

Per a mi la diferència entre un adult i un xiquet és, com per a tothom, una cosa fonamentalment cronològica. Socialment funciona així. Arribat a una edat, per molt que t'encaparres en el contrari, ets un adult. I tothom et tracta com a tal i espera de tu un comportament d'adult. Cal aclarir, però, que com en tot el que té a veure amb els humans, les fronteres no són gaire clares. On comença l'adolescent i l'adult és una pregunta que jo no sabria respondre. Passa, a més, que les fronteres no són fixes. Fa anys, algú de la meua edat ja era un senyor venerable. L'altre dia era assegut a un banc i una mare li va dir al seu nen que s'estigués quiet no fos cosa que molestés aquest xic. El xic era jo.

La diferència entre un adult i un nen és socialment o fonamentalment cronològica. Però a mi el que m'interessa són altre tipus de diferències que, evidentment, tenen a veure amb l'edat, però no només. De fet aquesta és una de les raons que feien que no m'apanyés la paraula maduresa.

No sé com era fa segles. Sí que sé que ara, l'edat adulta no sempre s'acaba d'assolir. Potser vaig errat amb els conceptes. Però per a mi un adult no és només un tio o una tia que fa tants anys. Sinó també una persona completa. Una persona amb un caràcter format. Sense les pors del nen. Sense les dependències del nen, etc. Un adult és algú que ja sap encarar la vida sense posar excuses o tirar la culpa als altres dels seus propis fracassos. Algú que actua sense por al càstig. I fonamentalment algú que actua sense actuar. És a dir, sense simular els seus actes com si al darrere hi haguessen els pares i els poguessen castigar.

Un adult és, per tant o a més, una persona autosuficient i autònoma. Perquè quan som nens depenem dels pares per a tot: des de l'alimentació fins a la cosa dels bolquers. El creixement, la maduresa hauria de ser un procés d'emancipació de les dependències externes, però em sembla que no ho és pas. Hi ha adults que conserven tants trets de nen —en el sentit que acabe d'explicar— que de vegades només són adults en el sentit cronològic del mot, perquè això ningú no els ho pot negar.

Heu vist Fargo? Doncs el final de Fargo exemplifica d'allò més bé el que pretenc dir. Per als que no l'heu vista, us parlaré de com l'educació masclista acostuma a ser el principal entrebanc per a que els homes, els mascles, no arriben a l'edat adulta de manera completa. Els homes sota dominació masclista, mai no aprenen tot un seguit de coses pràctiques, posem per cas, que els faria ser autosuficients en la vida quotidiana. I sovint, amb el matrimoni, no fan sinó passar d'una mare a una altra mare, només que més jove.

Hi ha altres formes d'infantilisme. La incapacitat de pensar per un mateix n'és una. La irresponsabilitat n'és una altra. Em sembla que l'infantilisme d'arrel masclista hi havia una època en què tendia a desaparéixer. Ara, amb la tornada enrere de la ideologia col·lectiva, no sabria què dir-ne. En tot cas, les altres formes d'infantilisme avancen de manera terrible. I els adults d'ara, no són o som ni ombra dels adults que van ser els nostres avis. De fet, sovint em pregunte quants adults pot haver-hi pel món. Quanta gent que no solucione els seus problemes encenent la tele o anant a comprar al Corte Inglés. Caldria fer-ne un cens. I declarar-los espècie protegida.

Parets

2011-03-11T00:01:00.007+01:00

Diumenge passat, la P. i jo vam anar a visitar la que havia estat la casa pairal d'una de les branques de la meua família, la materna al quadrat.

Poc n'importa la descripció, però us explicaré que havia estat una casa de camp, de llauradors prop de La Vila. Amb garroferes, amb oliveres, amb una sèquia per on passava l'aigua per a regar els bancals, les terres de conreu.

Jo, a la casa aquesta, no hi havia anat des de feia com, no sé, vint anys? En primer lloc perquè a mi la cosa camp em tira més aviat poc. No és que li tinga al·lèrgia ni de bon tros. Però si fem servir la frase històrica del senyor González, m'estime més morir atropellat per un autobús a Alfons el Savi, que no d'avorriment en un mas perdut d'una comarca nostrada i pintoresca.

En segon lloc, el mateix em passa amb les arrels. Els avantpassats que no vaig conéixer —i els objectes que s'hi relacionen— m'emocionen menys que una pel·li històrica hongaresa.

L'altre dia, però, per raons i motius que ara poc importen, com ja he dit, la P. i jo vam anar a visitar la casa. I evidentment la casa ja no és el que era. En quedaven oliveres, però ara ha estat absorbida per la ciutat i és al mig d'un barri d'immigrats que només parlen espanyol de Sudamèrica. Un barri d'un urbanisme dur, de ciment i blocs de pisos sense cap mena de pretensió estètica. I on la que havia estat la casa de la infantesa de l'àvia és una illa que representa un passat que aviat desapareixerà engolit per la lletjor.

De fet, la casa ja no té teulat, ni sostre entre les dues plantes que la formaven. Només en queden parets. I una gran esquerda travessa una de les bandes de la façana.

—Qualsevol dia caurà, va dir un familar llunyà que en veure'ns tafanejar, s'hi va acostar.
—Qualsevol dia, vaig contestar jo.

El dia que això passe, la gent que jo relacione amb la casa, la meua àvia, però no només, encara serà una mica més morta. Perquè el món en què eren vius s'haurà esvaït una mica més. Com la boira, que abans de desaparéixer del tot comença a deixar clarianes. O com el no-res que envaïa el Regne de Fantasia.

Vaig recordar uns versos d'Estanc, el poema de Pessoa. Aquests:

Però l'amo de l'estanc s'ha acostat a la porta i s'ha quedat a la porta.
Me'l mire amb el desconhort d'un cap mal girat
i amb el descohort d'una ànima malentenent.
Ell morirà i jo moriré.
Ell deixarà un cartell i jo deixaré versos.
Passat un temps morirà també el cartell, i els versos també.
Passat un temps més morirà també el carrer on estigué el cartell,
i la llengua en què foren escrits els versos.

Llei de vida, en diuen. I ací la paraula vida em sembla un mot irònic.

Besos (Relats conjunts)

2011-02-22T00:01:00.000+01:00

Com gairebé tothom que conec i que ha superat l'adolescència, jo també he estat malalt de llengua. I m'he embadalit amb els arcaismes. I m'ha meravellat que, segons qui, de les llanternes en diga lots o de les maduixes, fraules. I m'ha agradat que a Cadaqués, allà dalt, a les antípodes domèstiques, del poal en diguen poal. I de l'us, vos, com faig jo tots els dies.

Van pasar els anys, ja fa anys, i la malaltia va remitir. O si més no, la simptomatologia associada. No és que no m'hi fixe, que m'hi fixe. És que el grau d'excitació és moderat. Ara, posem per cas, no faig repetir frases a la gent que diu frases amb paraules estranyes o desconegudes. Deu ser per això —o això deu ser per— que ara mateix no estic aprenent cap llengua, el més gran dels passatemps.

Aquestes setmanes just abans de la faena, que no són vacances, estic llegint Catul, el poeta llatí. I m'està deixant amb la boca oberta cada, no sé, cinc pàgines? Potser menys. I ara ve la cosa lingüística, la recaiguda en l'antiga malaltia. Perquè resulta que en Catul, a més de bon poeta i això, va ser un dels introductors de la paraula bes (basium) en la poesia llatina. Que abans els llatins del bes no en deien bes sinó osculum. Però el tio va agafar una paraula del seu país nadiu, el Vènet acabat de romanitzar, i la va escampar pel llatí i més enllà del llatí, pel món. I així, si ara els valencians —i els veïns i els francesos més atrevits i els italians— ens besem i no ens osculem es gràcies a Catul.

Tot plegat em trau un pes del damunt, perquè abans quan creia que els romans s'osculaven me'ls imaginava tristos i moixos. Oscul em sonava a Jesús i Judes barallats per qualsevol fotesa, però no a això que li faig a la meua dona a la mínima excusa. Bé, ella en diu petó, que també està bé... Però hui quan arribe a casa li diré:

Guapa... i si em parles una mica en Vènet?

Vic

2011-02-11T00:28:00.000+01:00

Hi ha algú de Vic per ací? Doncs té dues opcions. La primera no llegir la pila de collonades que segurament escriuré. La segona, llegir-les i escarnir-me públicament per haver-les escrit. Cal aclarir, però, que en tant que autor recomane de manera efusiva la primera opció.

Escric sobre Vic perquè hi vaig anar l'altre dia. No fa gaire. Feia fred. I hi havia boira. Ho dic com a pistes de quan vaig anar.

La P i jo vam fer una passejada llarga. Hi havia mercat. I hi vam comprar uns llibres. Vam veure el temple romà, el bisbe de ferro forjat i ens vam passejar pels carrers mentre el fred ens va deixar.

A tots dos ens va semblar que a Vic hi ha peles. Supose que la major part dels lectors ho sabreu més bé que no jo. Però a nosaltres ens ho va semblar.

I a tots dos ens va semblar curiós una cosa que si heu mirat alguna de les fotos que exornen aquest post haureu de reconéixer que és veritat. Vic és una ciutat que va plena de pintades independentistes d'esquerra —només caldria independentistes, perquè d'independentistes de dretes no n'hi ha — i d'anarquistes. Ho comentàvem sorpresos mentre féiem un te amb donuts. Perquè entre allò de Laura a la ciutat dels sants i allò no voler censar els immigrats, jo sempre havia pensat que Vic era una ciutat fatxa, per dir-ho sense embuts.

De fet, mentre féiem cap allà, jo feia conya i li demanava a la P que si véiem l'Anglada que ella l'aguantés mentre jo li ventava dues hòsties ben bones en tant que eximmigrat. Però ella no acabava d'estar-ne convençuda, ja que no ens posàvem d'acord en qui l'havia d'aguantar i qui havia de ser el subjecte ventador. Tanmateix, com que no vam trobar l'Anglada... Cal aclarir, això sí, que tampoc no el vam buscar amb massa insistència. Com que anàvem mudats, no vam regirar els contenidors, ni vam baixar a les clavegueres.

Dita la boutade del dia, algú em podria aclarir el fenomen? Vull dir el de la dissonància entre les pintades i les urnes vigatanes... Li estaria molt agraït.

UGT i CCOO

2011-02-03T19:35:00.008+01:00

La foto que he posat al damunt —tenia ganes d'escriure alguna cosa d'actualitat—, demostra al meu entendre dues coses.

La primera és de tipus estètic. Si ningú no ens ho digués, sabríem diferenciar els sindicalistes, dels empresaris i dels governadors?

Recorde que quan el Toxo va anar a un programa de la tele amb el seu tratge i la seua corbata. Vaig passar per davant de la tele. I vaig preguntar:

—I aquest qui és?
—El de Comissions Obreres?
—Comissions què?

No van caldre explicacions, tothom va entendre la ironia. No sé quin filòsof deia que l'estètica és una ètica. Doncs això. L'habit no fa el monjo... però hi acaba influint. Vegeu si no.

La segona demostració ja és de contingut estrictament polític. Demostra que contra el que es diu l'organització de classe funciona. Els dos sindicats grocs que donen títol a aquest post —un modest esforç de descrèdit per part meua— representen un tipus d'obrer que podríem anomenar l'obrer de tipus fordista. L'obrer de jornada completa, l'obrer fixe de fàbrica i el seu paral·lel en el sector públic. CC.OO. va nàixer en un moment en què aquest tipus d'obrer i aquest tipus d'estructura de producció es trobava en el seu moment dolç, el moment en què Catalunya, posem per cas, era un país industrial i no el retroaparador barcelonauta d'ara. I UGT va (re)nàixer durant la Transició del Franquisme al Neofranquisme, quan el fordisme ja feia aigües, però encara no havia aparegut amb la solidesa d'ara la realitat postfordista: la precarietat, la desindustrialització i la societat espectacular dels situacionistes.

Per això, perquè representen a aquest tipus de treballador, els dos sindicats, a l'hora de negociar les miquetes de merda de les pensions que el govern volia concedir, les han agranat cap al sector de la classe obrera que representen o que pensen representar, l'obrer fordista de què parlava abans o el que el senyor Lenin anomenava l'aristocràcia obrera, per la seua tendència al corporativisme, al conservadorisme i a altres ismes més pudents encara.

Penseu una cosa, si de veritat calia fotre-li un mos a les pensions —cosa que, a més, és mentida— calia fer-ho per la part de baix? No se'n podien rebaixar els màxims?

La situació en què queda l'obrer de CC.OO. i UGT no és gaire bonica, però la dels obrers que no tenen la sort de treballar 37 anys cotitzats al llarg de la seua vida és encara pitjor. Amb la qual cosa la desigualtat augmenta, les divisions entre la classe obrera també...

I ara acabe amb un per sort i amb un per desgràcia. Per sort, hi ha altres sindicats a més d'aquest club de venuts i traïdors. Per desgràcia, encara són minoritaris.

Material bloquejable

2011-01-22T11:23:00.000+01:00

Fa cosa d'un parell d'anys, la vida o el destí o el que fos, em va posar al davant i al voltant un dels exemples més impressionants de com funciona un grup, ja en digueu secta, església o el que vulgueu. Vaig ser testimoni, posem per cas, de la manera com un grup d'aquesta mena es fa amb i destrueix la personalitat dels seus membres. Tot va passar, com us he dit, davant dels meus ulls. Podria dir que ho vaig viure dramàticament. No estic més enllà del bé, ni del mal. Podria haver estat així... però raons que no vénen al cas —per la brevedat i aquestes coses— van fer que tot plegat ho visqués de manera que podríem dir irònica. Si algú li interessa el món clàssic, com una mena de Cassandra amb sentit de l'humor. Vaig saber des del principi com acabaria tot, però m'ho vaig prendre a risa. De tot aquell procés, em queda com una mena de llastimeta per alguna de les víctimes. No és llastimeta... Bé, tant fa.

L'única frustració que recorde d'aquella època és no poder contar-ho al bloc. Perquè llavors jo tenia bloc i me n'hagués agradat parlar. De fet, en vaig parlar una vegada de la manera més neta que vaig saber. I les conseqüències van ser si no desagradables, sí una mica... molestes. El post, que no enllaçaré, és clar, només en parlava de manera tangencial i generalista. Però algú el va llegir i, lògicament, es va sentir al·ludit i aquesta mena de coses.

Podria simular ara que em pregunte per què no ho contava tot plegat. Però seria una pregunta retòrica. No en parlava per un tema de conviccions. Perquè allò hagués suposat renunciar a practicar la llibertat tal com jo l'entenc. Perquè crec en el dret a equivocar-se. I, sobretot, perquè em vull relacionar amb els altres de manera horitzontal. Haver tingut raó, llavors, hagués estat trencar aquesta horitzontalitat amb la gent que em voltava.

Ara parle d'una cosa que va passar fa un parell d'anys, no sols perquè ja no tinc capacitat d'influència, sinó perquè l'altre dia em va passar una cosa semblant. Algú va dir una frase que hagués inspirat un post em sembla que interessant sobre fins on pot arribar el jo i aquella mena de magma que hi ha entre els diferents jos individuals i que es constreuix amb renúncies i cessions de la pròpia personalitat de cadascú. Vaig començar a escriure el post. però em va semblar que per molt que dissimulés la cosa, envaïa la vida privada d'una altra persona. I la intimitat.

En certa manera, però, he aconseguit de reciclar el post no escrit en un altre aquest, que parla sobre els límits del material que podem fer servir a l'hora d'escriure. El primer, les pròpies conviccions. El segon, el dret a la intimitat dels altres. Segur que a vosaltres que us n'ocorren més.

Simulacres

2011-01-11T11:02:00.003+01:00

Vull començar aquest post amb una afirmació de tipus universalista. Tothom que conec en fa... i jo no vull ser menys. L'afirmació és aquesta: una de les característiques de l'ésser humà és la seua capacitat de produir simulacres. I ho afirme perquè veig que els animals que conec no creuen en els simulacres. I per ells un os és un os. I un altre gat, gos, etc .és un gat o un gos o un etc. i prou.

Els éssers humans, ja siga en la seua manifestació masculina com femenina, som capaços, però de fer veure que. I de simular coses que no sentim, que no veiem i que no creiem. No faré servir el tema de la religió perquè no va per ací la cosa, tot i que hi té a veure.

Els simulacres de què parle tenen a veure amb l'aspecte moral de l'individu. Cosa que em sembla que no tenen els altres bitxets de la creació. Un dia, posem per cas, descobrim un conflicte entre el que hauria de ser i el que és. I decidim actuar. I fer que que el que hauria de ser, siga. Sí, éstic parlant de política. Així que si pose un exemple polític potser s'entén millor tot aquest garbuix de paraules.

Imaginem en Catalanet (o en Valencianet) que un dia descobreix que hi ha un Estat, l'espanyol, que ataca la seua llengua, la seua cultura i que, de fet, és una amenaça directa per l'existència de totes dues. Les opcions que se li posen davant no semblen gaires. O l'Estat deixa d'atacar (cosa que, ja sabeu, no ha passat) o la seua llengua i la seua cultura desapareixen o en Catalanet, junt amb altres valencianets i etc. munten una paraeta nova que els respecte la llengua, la cultura i que no els saquege la butxaca amb cada exercici fiscal, ni els mantiga dividits en corralets autonòmics...

La cosa sembla senzilla. I si les societats catalanes hi pensaren, només els quedaria una opció, la de la paraeta nova. I ja que hi son, fer-la millor, més neta, més noble, més culta, més lliure, desvetllada i feliç.

Passa, però, —i ara deixaré de parlar en llenguatge figurat— que hi ha una classe social que des de la Renaixença ençà ha estat la dominadora gairebé perpètuament del pensament nacional(ista) català. I que, de fet, n'ha viscut. I que muntar una nova paraeta va directament en contra dels seus interessos com a classe, econòmics i no. Sempre, posem per cas, que alguna cosa se'ls ha mogut en contra en el país —alguna cosa d'una certa volada—, és a dir, sempre que els de baix s'han cansat d'estar allà baix, els de dalt han pogut trucar als de l'Estat agressor de la pròpia cultura i demanar-los agenollats que si podien enviar uns soldats i fer entrar en raó a aquella gent. I, a canvi, d'una mica o un molt menys de llengua, de cultura i de país, els de l'Estat ho han fet. Pa eso estamos, oiga. Els de l'Estat agressor pensen i encerten amb allò d'antes roja que rota. En canvi, els nostres burgesos sempre han optat pel que fa al seu país, Catalunya, per l'abans espanyola que roja.

Que què hi tenen a veure els simulacres? Uff, si teniu temps i paciència mireu per damunt tota la porqueria sobiranista que han llançat per la boca els partidaris de la burgesia catalana per a fer-los guanyar les darreres eleccions... És un bon exemple de fer com si, com si de veritat volgueren ser una altra cosa.. per a total, continuar sent una autonomia més d'Espanya. Com Extremadura, com La Rioja o com Cantàbria.

Puc fer servir un cop més la paraula simulacre? De moment, els catalans només som un simulacre de Catalunya.

Felicitant

2010-12-24T13:11:00.003+01:00

No sé jo si ressuscitar va ser una bona pensada. Hi havia una cançó del Sabina que cantava el Miguel Ríos que deia una cosa així com:

al lugar donde has sido feliz,
es mejor que no trates nunca de regresar.

La cançó es deia Blues de la soledad. O siga que un posat trist havia de tenir, no?

A mi el posat trist cada vegada m'encaixa menys. És veritat que tinc una mena de cosa tendencial que sempre em fa trobar a faltar els temps passats. Els anys que mentre els vivia pensava doncs quina merda d'any. No sé si és una mena de problema cognitiu o és cultural.

Durant molt de temps, però, he lluitat contra aquesta cosa meua de trobar a faltar per defecte. Vaig aconseguir de girar el mitjó i trobar a faltar el futur. Sí, sí, el futur. Com diu la cançó aquella del Llach:

la nostra angoixa per l'avui,
la nostra goia pel demà.

El que vull ser només es pot explicar dient-vos que treballe fent classes de català. I que una de les coses que he d'ensenyar als alumnes és que en català no tenim allò que tenen els espanyols de dir Voy a hacer esto o lo otro. Que en català, si no hi ha moviment de cames, hem de dir Faré açò o allò. I és una llàstima, perquè no només ho tenen els espanyols, sinó també els altres veïns els francesos. I en diuen Futur proche, futur proper. I mola.

Al cap dels anys he descobert que el que de veritat m'agrada no és el passat, ni el futur-futur. És el present (simple o complicat) i el futur proper, el que hi ha al darrere de la propera cantonada. Però sobretot el present que és el lloc on estic. A més, que ara és tan fàcil.

***

Bon Nadal a tothom i, per si no ens veiem abans de girar la cantonada de l'any, feliç 2011 antipatriarcal. Salut, independència i anarquia, en aquest ordre cronològic.

Món

2010-12-03T18:10:00.001+01:00

Sempre he estat una persona porigosa. De veritat. De nen, em feia por créixer. Perquè els adults explicaven que el seu món era molt difícil i molt dur. I que ser nen era un privilegi. Que ja patiria quan em fes gran. Que gaudís del temps de felicitat que em quedava.

Era porigós perquè era ingenu i em creia tot allò que m'explicaven. Si ser adult era un patir continu..., era lògic que anés creixent d'esma i sense ganer d'arribar a ser una persona sencera, no us sembla? Crec que si he acabat sent baixet és perquè he somatitzat aquesta por a l'edat adulta.

Perquè aquesta por no va ser només cosa dels primers anys de la més tendra infantesa. De fet, és com una taca que omple gran part de la meua vida. I perquè quan unes pors s'acabaven, en començaven de noves. Quan se'm va passar la por a l'EGB, em va entrar la por a la segona part de l'EGB. Deien que deixaves de tenir un professor i que en tenies un per a cada assignatura.

Després va venir la por al BUP, al COU, a la Universitat o al món laboral. De por en por, fins la por final, que no esmentaré.

Ara la cosa ha canviat. Supose que gràcies a la maduresa. Alguna cosa de positiva havia de tenir un procés que em fa engreixar, tenir menys cabell i cansar-me més aviat.

Alternatives

2010-11-19T22:37:00.001+01:00

Quan la Thatcher governava a mi em feia por. Jo era gairebé un nen. Però imaginava que estirava la gent de les orelles. O que feia pudor de iaia. I això em feia por. Ja sé que al darrere potser hi ha un pensament masclista. Però el cas és que era així.

Quan me'n vaig fer gran, vaig saber que la por era una por fonamentada. Només que amb uns altres fonaments als que he explicat ara. Perquè la Thatcher ha estat l'Atila de la classe obrera britànica. I després d'ella i el Reagan el món és objectivament pitjor: la gent treballa més, viu pitjor i és més infeliç. Ara li podem posar les excuses que vulguem per acceptar-ho, però les coses són com són. I la Thatcher i companyia només han beneficiat als rics i als psicòlegs —seguint Zerzan.

Una de les putades de la Thatcher pel que fa al pensament polític —diguem-ne pensament, diguem-ne rot— ha estat el TINA, que no és el nom d'una cantant pop, sinó les sigles de d'una frase anglesa: There is no alternative. En català seria SHAEB, s'ha acabat el bròquil. I el contingut de la frase, ja l'enteneu. Un cop mort el socialisme soviètic, s'ha acabat el bròquil i la Història i hi ha això, el capitalisme neoliberal i prou. I si no t'agrada...

Des d'un punt de vista d'una lògica elemental, és clar que hi ha alternativa. Des del suïcidi massiu dels éssers humans, fins el primitivisme, passant per repetir fòrmules com la socialdemocràcia. Només és qüestió de voluntat col·lectiva.

Per motius que ara no vénen al cas, els darrers anys m'ha tocat de relacionar-me amb gent que no formen part ni de la meua generació, ni de la meua classe social. En general, són 15 anys menors que jo i pertanyen a una classe que el cos em demana d'anomenar xicoteta burgesia, però que entendria que algú hi fes objeccions. Bé, el que importa és que ells, com la major part de la població, s'han empassat allò del TINA de la Tatcher amb una fe que mouria cordilleres si la màxima fos certa. No ho expressen amb cites, ni amb el rotllo històric que jo us acabe d'amollar, és clar. Normalment ho fan amb frases que comencen dient: La gent... I llavors ve la cosa negativa.

Des que els conec, els he portat la contrària. He mirat de convéncer-los que no. I els he explicat això d'ací, però mirant de fer pedagogia —cosa que trobe una falta de respecte per part meua—. Hui, però, a l'autobús llegia un text d'Iñaki Gil de San Vicente que posa la qüestió de les alternatives en un punt semblant al de la Rosa Luxemburg: Socialisme o barbàrie. I llavors he pensat que ben mirat són ells els qui de manera incosncient tenen raó. Perquè per a la resta de la humanitat, per als països explotats, per a les classes obreres de tot arreu, la primera és l'alternativa desitjable. Però per a ells... no sé. Renunciar a la quota de benestar que els ha tocat en tant que pseudoclasse dominant, per l'aventura de socialisme? Potser si l'alternativa socialdemocrata no hagués desaparegut els aniria bé. Però entre socialisme o barbàrie... no sé. Amb la barbàrie tampoc no els va tan malament. Perquè al cap i a la fi, allò que desitgen és allò que els han ensenyat a desitjar.

Atenció... pregunta

2010-11-17T20:41:00.004+01:00

Jo, l'Efe, antic blocaire ressuscitat. Autor de posts que estan bé. I d'uns altres que no. Alacantí. Ex-fumador. Addicte al te. Observador perifèric de la política catalana de la CAC. Partidari d'uns Països Catalans unificats, socialistes, independents i antipatriarcals. D'esquerres. Amb tendències anarquistes. Tinc una pregunta, per a la gent que viviu a la CAC, altrament dita Catalunya, Principat o País Valencià del Nord, sobre el vostre tros de país.

A la gent que es declara independentista i votarà CIU... la medicació li la paga la Sanitat Pública o l'han de pagar ells de la seua butxaca?

ISS (Relats conjunts)

2010-11-13T17:07:00.004+01:00

Quan, després d'afegir-hi més mòduls, l'any 2017 la població de l'estació va passar a ser de 12 persones, vam pensar que com a mínim podríem organitzar per fi partits de bàsquet —ja que els americans això del futbol ho tenien pelut.

Va ser bona idea. Perquè les vesprades de diumenge, a la base, són ensopides i monòtones. I se't fan eternes. I amb els partits, que era llavors quan els jugàvem, les vesprades dels diumenges, la cosa canviava i encetaves la setmana amb una altra cara, amb un altre aire.

Sí que és veritat que va ser una mica complicat organitzar els equips. Perquè amb tanta nacionalitat... Cap país tenia per a fer un equip. I n'havíem de provar les combinacions més elaborades. Euroasiàtics contra afroamericans. Hemisferi nord contra hemisferi sud (afegint a aquest darrer dos cosmonautes russos). Però era una llauna cada vegada que havíem d'escriure els marcadors.

Així que, un dia, em sembla que a proposta d'un enginyer americà d'origen txec, vam decidir de fer solters contra casats. I vam fer una liguilla que encara segueix, malgrat la rotació de la tripulació. Els solters porten quatre punts d'avantatge, però els casats fa ja tres caps de setmana que remunten.

Els catalans som (sou) sicilians

2010-11-10T22:41:00.005+01:00

Comence (recomence o rerecomence) amb una cita literària que ja és un tòpic. És del senyor Lampedusa i dels seu llibre, Il Gattopardo, que va traduir de manera criminal un dels nostres clàssics, Llorenç de Vilallonga. La cita diu, en català:

Cal canviar-ho tot per a que res no canviï.

Des de baix estant, des d'Alacant. Passa això amb la política nordcatalana d'ara, la de la CAC. Amb això de l'Estatut i el tribunal prostitucional, es va muntar una bona, no? I es van començar a sentir paraules d'un cert pes polític com ara sobiranisme, independència. I van eixir independentistes de sota les pedres i, a més, des de la dreta governadora durant vint anys. I, és clar, imagine que va haver-hi gent que s'ho va creure.

No ens enganyem, però. Si l'embranzida independentista o sobiranista o com en vulgueu dir se la queden els senyorets Mas, Laporta o semblants... Ja podeu canviar allò de l'Adéu Espanya per Adéu independència, adéu. És a dir, com abans, només que amb la gent més decebuda i més emprenyada. I la independència cada vegada més lluny.

La gent que els recolza, la gent que recolza a aquesta gent... ho fa de bona fe? O els paga el Ministeri Espanyol de l'Interior? No és una pregunta retòrica, me la faig totes les nits abans d'anar a dormir.

Ballem?

2009-06-21T10:01:00.001+02:00

Predicció electoral

2009-06-06T21:38:00.000+02:00

Demà guanyarà el PP. O l'altre PP.

I ara què?

2009-06-02T17:09:00.007+02:00

Recorde el principi del bloc. Va se una època molt puta, de veritat. Sóc contrari al suïcidi i a la depressió per sistema i per ideologia. Però si en algun moment vaig pensar en el suïcidi —com a possibilitat teòrica, no ens posem dramàtics— va ser llavors. I si en algun moment he estat prop d'una depressió també va ser llavors, mitja hora abans de pensar el el suïcidi com a possibilitat teòrica.

Recorde, però, que el que millor m'anava era caminar. I feia llargues passejades malgrat l'estiu que començava. I em feia sentir bé, perquè jo sempre m'he dopat amb caminades. Però al mateix temps era una tortura, perquè tenia i tinc una relació d'afectivitat amb el paisatge de la meua ciutat que, en aquell moment, em feia sentir especialment mal i especialment miserable.

Després d'una d'aquelles caminades entre turistes, recorde que vaig seure i vaig decidir d'analitzar la meua situació amb total fredor. Com si es tractés d'un altre o d'arreglar un moble trencat o d'un problema matemàtic. De llavors ençà, pose molt aquests exemples perquè em semblen descriptius i ben trobats.

No contaré l'anàlisi que hi vaig fer llavors. Em sembla, a més, que en vaig parlar no fa gaire. Sí que explicaré que el vaig escriure a l'ordinador i fent servir aquella cosa del word que et permet d'ordenar amb nombres, punts volats i lletres.

Recorde conscientment, ja us ho he dit, que va ser una època molt puta. Però la memòria és més puta encara. I ara recorde tot allò com un moment bo, gairebé fundacional. I ho compare amb l'ara d'ara i sé que és millor —en part perquè he aconseguit el 90% de tot el que em proposava llavors— però no sé, hi ha com una mena d'i ara què que no existia en aquell moment on tot era un projecte perquè no tenia res.

Recorde que volia estar com ara. I ara que hi sóc... en certa manera... Bé, no continue la frase que em faria vergonya jo mateix.

***

Bé, si heu tingut la santa paciència de llegir-vos aquesta llauna, us mereixeu un premi. Ací el teniu

És el final d'una cançó de Fabrizio d'Andrè. Canta la seua senyora en llengua romaní, la llengua dels gitanos. Els més europeus dels europeus. És per allò de les eleccions, perquè em sembla que hi trauran cap escó.

Plaers

2009-05-20T19:55:00.005+02:00

De vegades, T. seia al llit. I mirava cap a la finestra que donava a un pati interior. I s'hi atansava i veia un trosset de cel blau-blau, sense cap núvol ni resta de boira.

En dies com aquell, es preguntava com havia anat a parar allà. I allà no era una lloc físic —l'habitació, el llit o la finestra del trosset de cel. De vegades, sí. De vegades era un lloc físic. Però normalment es tractava d'una situació, un état de l'âme. Podia ser inèrcia, desmotivació o aquella cosa que no tenia nom encara, però que començava amb unes ganes de dormir a totes hores.

I es veia des de fora. Per això es feia les preguntes.

En èpoques com aquelles, en dies com aquell, la relació de T. amb els plaers era diferent. Buscava plaers segurs, sense riscos, que sabés d'abans que no el podrien decebre —decebre no era la paraula—. Veia pel·lícules que havia vist mil cops. Llegia els llibres que més subratllats tenien. O buscava cossos que ja coneixien el llenguatge del seu.

T. mai no va parlar ni d'aquestes èpoques, ni d'aquests dies. I quan parlava de l'habitació del tros de cel, sempre era per dir en quin barri era o els llibres que hi havia oblidat per sempre més. Si n'hagués parlat, però, hagués dit que era com viure amb els mínims, com un estat latent i, potser, ho hagués comparat tot plegat amb la hivernació dels óssos que renaixen en primavera.

Nadiu

2009-05-17T19:13:00.002+02:00

Ahir dissabte vaig anar d’excursió fins a Castelló de la Plana. L’esquerra i no tan esquerra valenciana hi organitzava l’anomenat Tren republicà, que consisteix en un tren que va d’una banda a l’altra del país agafant gent que paga els seus euros per pujar-hi i manifestar la seua oposició al fet que el càrrec més important de l’Estat en què, de grat o per força, vivim siga hereditari entre els membres d’una mateixa família no gaire brillant per cert.

Aquest any el tren tenia com a destinació Castelló de la Plana. No hi ha anat gaire gent, no us penseu. Però ha estat sà i divertit. A mi que sóc cagadubtes fins a l’exageració, aquesta reivindicació em sembla tan clara i tan poc discutible que només puc entendre que algú no s’hi sume per acomodació o per mala fe. I no només per allò que deia abans de l’heredabilitat del càrrec —i les conseqüències que allò suposa: servilismes, corrupteles i ostentacions—, sinó perquè en aquest país o en aquest estat, com en vulgueu dir, totes les coses dignes que s’han fet han estat en nom de la República o amb la República com a teló de fons. La resta han estat indignitats, genuflexions o manigances. Lògic, la monarquia genera lacais i els lacais tenen tendència a comportar-se de manera servil.

La veritat és que aquest post no tracta de la república, però si a l’Efe amb llengua amb determinats temes se li calfa la llengua, a l’Efe només amb dits, se li calfen els dits.

Aquest post tractava d’un tema del qual em sembla que ja he parlat més d’una vegada. De la meua cara de nadiu. No us ho he contat mai? Doncs sí, faig cara de nadiu. I per això tothom em pregunta per on són les coses, els ajuntaments o els carrers comercials. A Alacant, no hi ha cap problema perquè si hi van caminant els puc explicar en un idioma, en dos o en cap com anar-hi. El problema és quan sóc fora d’Alacant. La primera vegada que vaig anar a París, uns nadius de veritat em van preguntar on era le Marais. I més o menys els ho vaig saber explicar. I uns turistes com jo em van preguntar on era Clignancourt (prop de Montmartre) però els ho va haver d’explicar la meua acompanyant, perquè jo vaig entendre Clean and Coor i vaig creure que era un tipus nou de llavanderia. I la segona, recorde uns turistes italians. I a Bilbao. I a Granada. I a València...

Bé, no us faré ni un resum de totes les vegades que turistes, viatgers o nadius despitats han volgut saber res a través d’Efe com a mitjà de coneixement. No cal i tampoc no crec que siga d’un interés excepcional. Simplement, si em permeteu, tornaré a la manifestació republicana de dissabte on s’aplegava el bo i millor del País Valencià. En un moment donat me’n vaig apartar una mica. Quant va ser? Deu? Vint segons? No ho sabria dir. Però prou per a que un autobús frenés precipitadament al meu costat i en baixés un senyor per a preguntar-me apressat...

—Per on se va a l’Estadi de Castàlia?

... Bolonya (2)

2009-05-09T10:51:00.001+02:00

Els qui em llegiu des de fa temps —cada dia en sou menys, què li farem— ja hauríeu de saber que l’Efe té un puntet morbós. No morbós que en desperte, de morbo. Sinó que hi ha coses que li desperten el morbo a ell. Coses insanes i poc recomanables. En el post sobre el Fede hauria hagut de confessar que també me l’escolte per morbo, però me’n vaig estar per evitar un to d’excessiva confidencialitat. En la discreció també està el morbo, però l’altre.

Aquesta pulsió morbosa m’ha portat a llegir darrerement blocs fatxes. Em sembla que ja en vaig parlar a propòsit d’altres coses. No sé, em sembla que sí. Com que us acabe de dir que sóc un persona discreta, ara la coherència m’obliga a callar els noms dels blocs que han rebut la visita de l’Efe discret i anònim lector de blocs ni de dretes ni d’esquerres.

El cas és que tota aquesta cosa de Bolonya ha alçat polseguera en la blogueria fatxa —ai, perdó, ni de dretes, ni d’esquerres—. Hi ha posts al respecte que fan por i tot. I fins i tot m’he assabentat que hi ha un grup, em sembla que de Facebook, que expressa la simpatia pels mossos arran de la seua actuació a la Universitat. Sí, senyor. Com ho llegiu. Ja, de mal gust. És el que tenen els meus fatxetes —ai, les meus nidedretesnidesquerretes, que sempre se m'oblida—. Però no us preocupeu, que si mai algú els fot una pallissa, cosa poc probable atesa la seua sempiterna simpatia pel poder, o un quinqui els fot una navallada, ells entendran que nosaltres fem un grup de suport a l’apallissador o al quinqui armat d’arma blanca. Ja sé. No ho farem. Sempre hi ha hagut classes i famílies.

Bé, el tema Bolonya. Com deia en Vullunfestuc, una de les estratègies és parlar d’una cosa que no hi té res a veure. Amb Bolonya ha funcionat d’allò més bé. Que si els estudiants són això, que si Europa, que si és una vergonya una universitat ocupada. N’hi havia algú que no recorde —si de cas el busque per un altre post— que es queixava, com no, de la violació del seu dret a anar a classe. Tot menys parlar del tema.

Bolonya no és només això. És la validació dels estudis dins de l’àmbit europeu —que això ja farà parlar de la mobilitat—, però és fonamentalment la culminació d’un procés que porta, d’una banda, a la marginació de la classe obrera de la universitat i la pèrdua d’autonomia d’aquesta en mans dels poders econòmics. Si no m’enganye, els empresaris ja han entrat als consells de les universitats. D’això no se’n diu ocupació. I a la portada del web de la meua universitat des de l’any passat, hi ha l’anagrama d'Universia el braç desarmat del Banc de Santander.

N’hi ha qui estan a favor d’aquesta nova tendència de la universitat. Recorde que l’any passat vam tenir una conferència on un senyor deia que el futur de les universitats és servir a la creació d’empreses i patents. A mi, és clar, no m’acaba de fer el pes, perquè entenc que l’autonomia universitària no estava del tot malament, perquè no acabe de veure que la sociologia aprofite per a crear empreses i perquè supose que Nietzsche, Plató i companyia tampoc no gaire. Carreres com la meua o filosofia o semblants, tenen els dies comptats si aquest plantejament acaba emportant-se el gat a l’aigua. Si no recorde malament fa uns anys ja es volien carregar la llicenciatura d’antropologia. No sé si ja ho han aconseguit o encara porten camí de fer-ho.

Tanmateix, el senyor aquell de la conferència defensava la seu visió de manera honesta. Els meus blocaires fatxes, ai las, es dediquen a parlar d’altres coses i a fer soroll. N’hi ha algun que em sembla que ho fa de manera deshonesta, sabent que es fa. Però la majoria són el que en temps de l’stalinisme s’anomenaven tontos útils, repeteixen les consignes de manera inconscient. Ho sé per aquest i per altres temes. N’hi ha fins i tot que pensen que la dreta catalana està per les llibertats nacionals ídem. Us preguntareu si no han llegit res sobre els darrers dos-cents anys de la història d’aquest país. Jo també m’ho pregunte. Però la resposta me la guarde, que havíem quedat que sóc discret.

El silenci, ... (1)

2009-04-26T16:09:00.004+02:00

Em sembla que per a algú amb la meua edat i formació he citat poc Joan Fuster. Avui en citaré aquest aforisme:

Ens convoquen al silenci. I callar és dir que sí. Quan un no calla, li tapen la boca. Hi ha moltes maneres de fer-ho. La mordassa, la commoció cerebral, la droga. I, fins i tot, induir-nos a parlar d'una altra cosa. Parlar de futbol és callar, posem per cas.

Com bé diu l’aforisme hi ha moltes formes de silenci. Però, de les esmentades, al meu parer, la més efectiva de totes és parlar d’una altra cosa. En un estat de coses com l’actual, amb el sistema econòmic que hi ha, la configuració sociopolítica que li correspon i el repartiment de la propietat dels mitjans de producció conseqüència de tot l’anterior, fer que parlem d’una altra cosa no deu ser gaire difícil. Si em permeteu de ser una mica pessimista us diré que, de fet, gairebé sempre estem parlant d’altres coses.

No és gaire difícil i passa sovint. De sobte, un dia, una tragèdia humanitària que no havia merescut fins llavors ni vint segons de telediari apareix a les portades de tots els periòdics del país i els tertulians de les ràdios s’esveren de com és la humanitat que encara en ple segle XXI permet que parlen aquestes coses. I, si la tragèdia s’esdevé en el tercer món, n’hi ha que saben qui són els culpables. Els rics d’allà. Que, a més de ser rics són d’allà. Perquè els d’ací, en canvi, mai no els he vist ser culpables de res. Els rics dolents sempre són d’altres països.

Si hi penseu, com a estratègia, aquesta, la del soroll que un dia va dir Ibarretxe, és molt millor que la censura. La censura afavoreix la curiositat. En canvi, l’excés d’informació, et trau les ganes de saber més del tema que siga: economia, política o el que siga. De fet, són els mateixos mitjans que, en un moment determinat, comencen a fer circular la idea que ja n’hi ha prou de parlar de. Ells mateixos han introduït el tema quan els ha vingut de gust, l’han portat pel terreny que han volgut i, quan els ha vingut de gust, han decidit que calia parlar d’una altra cosa. Si algú pensa que això no és una forma de censura —més subtil i més eficaç—, que m’ho explique ben explicat, si us plau.

Cinc anys

2009-04-21T19:52:00.003+02:00

Heus aquí, jo he tingut un pla quinquennal. Vosaltres sabeu què és un pla quinquennal? Doncs resulta que a l'economia soviètica es planejaven un seguit d'objectius a assolir en cinc anys —quinqu-ennal, la paraula ja ho diu— i s'orientava l'economia centralitzada en aquest sentit. Ara, que la història ja l'escriuen els guanyadors de la Guerra Freda, tots tenim la idea que la història de l'antiga URSS no va ser una altra cosa que misèria i companyia. I no va ser ben bé això. Durant anys l'economia soviètica va funcionar. I malgrat la guerra civil contra la reacció i haver patit la més gran destrucció durant la II Guerra Mundial. Els americans jugaven de visitants. Però els soviètics van jugar la guerra a casa. Doncs bé, malgrat això, l'economia comunista va agafar un país medieval i el va situar com a segona potència mundial.

A veure. Un aclariment. Aquest post no l'estic fent per glorificar l'stalinisme. Entre altres coses, perquè jo sóc d'esquerres, anticapitalista i m'agradaria veure una revolució mundial a la manera marxista. I durant anys la Unió soviètica va ser el principal entrebanc a aquesta possibilitat. A més, és clar, d'allò de les purgues i el gulag. Perquè jo això d'anar matant gent de manera industrial ho trobe lleig i poc delicat.

I aquest post tampoc no l'he fet per parlar de com els plans quinquennals van contribuir a l'èxit de l'economia soviètica, sinó per parlar de mi, per queixar-me una mica. Mireu la categoria, si no.

El cas és que, com deia al principi, jo també he tingut el meu pla quinquennal. Va coïncidir més o menys amb l'aparició d'aquest blog. Vaig analitzar la meua situació de llavors de la manera més freda possible, més racional. I em vaig fixar uns objectius a curt, mitjà i llarg termini. I vaig establir la manera d'arribar-hi. He de reconéixer que els tres primers anys del meu pla quinquennal van ser flors i violes. Vaig assolir els objectius amb escreix, brillantor i una certa facilitat. Aquest quart any de pla quinquennal, però, sembla que tot se'n va en orris o a la merda. Ja sé, encara em queda un any per redreçar el meu pla, però...

A la URSS hi havia plans que s'acomplien abans d'hora i en quatre anys tenien la faena enllestida. I n'hi havia que, evidentment, fracassaven i no s'acabaven mai.

No sé, demà aniré a la biblioteca a buscar la biografia d'algun dirigent econòmic soviètic. Necessite parlar amb algú que tinga aquesta sensació que tinc ara. És com si l'horitzó que semblava a tocar, de sobte, agafés una velocitat de vertígen. Bé, en tot cas encara em queda un any i els consells dels dirigents soviètics en negre sobre blanc a la biblioteca del meu barri.

Montpeller

2009-04-14T20:00:00.003+02:00

Aquest pont que ha plogut tant he fet un viatget transpirenaic amb S. La idea va ser d’ella. Un dia em va dir :

—Què faràs aquest pont ?

—Doncs res o rascar-me la panxa, ja vorem.

—Per què no anem a Montpeller ?

Em va semblar bona idea. Entre altres coses perquè a Montpeller és on acaba el Talgo. I és una ciutat francesa. I entre res, rascar-se la panxa i una ciutat francesa, vosaltres què triarïeu?

Montpeller no és una ciutat amb gaires monuments, ni tampoc molt espectaculars —si de cas, el Jardin des plantes, que no és un monument —, sinó una ciutat bonica en el seu conjunt i amb un centre històric medieval endreçat i agradable. El primer dia, quan encara la pluja no era apocalíptica, hi vam passejar força estona. Com es veu a la foto hi ha els mateixos comerços que arreu, però com que també n’hi ha de diferents i els carrers són peatonals, doncs la passejada va ser agradable. No vam entrar a cap de les botigues i llestos.

Malgrat allò que es diu del radicalisme lingüístic francés, la cosa no és tan monolítica com us podríeu pensar. És veritat que en cap moment en va semblar que algú parlés una altra cosa que no fos francés. Però com veieu a les fotos hi ha noms de carrers en occità o en versió francesa-occitana. Amb la peculiaritat que sovint els noms són diferents, és a dir que no són traduccions l’un de l’altre com a casa nostra, sinó que en occità el carrer té un nom i en francés un altre de diferent. Com passa a l’Alguer i amb la plaça dels Cavalls a Alacant.

La resta de dies va ploure. Amb ràbia i jo diria que amb premeditació. S i jo, que som gent valenta i eixerida, vam fer el cor fort i, au, a fer turisme sota la pluja. Ja veieu la quantitat de paraigües per càpita francesa hi havia a la plaça. I això que els nadius quan plou fan com si res i n’hi ha que van amb mànega curta i tot.

Perquè se m’oblidava parlar dels nadius. Contràriament al que la gent pensa els francesos són gent simpàtica i oberta. A mi sempre que hi vaig em parlen pel carrer. Em diuen bon profit i s’ofereixen a orientar-me, ajudar-me i explicar-me les singularitats de la seua ciutat.

La diferència entre Montpeller i altres ciutats és que en aquest cas una estudiant em va demanar si em deixava fer un reportatge fotogràfic —era artista i anarquista la xicota— i que la gent hi té el costum de demanar diners pel carrer com qui demana l’hora. S i jo érem en un super decidint si compràvem un foie que costava 9 €. Se’ns va acostar un jovenet així arregladet i em va demanar si li donava una moneda. Desolé, que li vaig dir jo. I un altre, amb la mateixa frase pastada —els francesos són així d’educadets i formalistes—, va fer ídem a la parada del tramvia. I un senyor tirant a pijillo se'ns va quedar mirant i de sobte es va traure la gorra i, tiens, que si li donava quelque pièce. Vam arribar a pensar si no és que els montpellerencs fan col·leccionisme numismàtic amb mètodes agressius.

I ja està, us deixe amb una foto de les tres gràcies, una font que hi havia a la plaça aquella tan xula de la pluja, la Place de la comédie. Potser amb un altre post us conte més coses de Montpellier. Però, no ho sé, perquè un pont amb pluja no crec que done per a gaire més.

Blocaires

2009-03-25T12:30:00.002+01:00

Avui no treballe. Estic molt cansat. No sols perquè haja treballat molt la setmana passada, sinó perquè he estat fent entrevistes de feina. I emocionalment estic esgotat. No m'agrada haver-me de vendre. I encara m'agrada menys que em rebutge gent que no em coneix i que, si parlem sense embuts, en el millor minut, de la millor hora del seu millor dia no m'arribaran a la sola de la sabata. Però això sembla que s'ha acabat.

En general tinc tendència a no tenir-me cura. Em tinc per una persona forta emocionalment. I ho sóc. Però supose que tot té un límit. Per exemple, com ja sabeu, arrossegue de fa temps una certa frustració política. Perquè, siguem realistes, a hores d'ara algú com jo de classe obrera i amb consciència de classe no té cap opció política que el represente. Ni EU (o IC), ni ERC, ni, evidentment, el PSCV-PSOE. A hores d'ara tots els partits, ho confessen o no, han esdevingut interclassistes, com l'antic sindicat vertical franquista. I hi agrupen patrons i obrers en la defensa d'uns interessos comuns —el subratllat és irònic.

Potser tinc un puntet masoca, perquè malgrat aquesta frustració, em dedique a castigar-me escoltant la cope, com ja us vaig confessar, i llegint blocs fatxes. Això ha estat una de les sorpreses de la meua tornada a temps parcial a la blogueria, la quantitat de blocs fatxes que hi ha. No sé si abans era així la cosa. Quan hi havia bloc.cat, llegia tota mena de blocs i, siguem realistes, de revolucionaris no n'hi havia gaires. Però la ronya feixista que pots trobar a plataformes com ara Cat-Israel.org, o Bat-blocs, així en anglés —contraris al tripartit que, els agrade o no, té la majoria en la representació popular— em sembla que no existia.

No és que tots els blocs que hi volten siguen fatxes —en el sentit col·loquial, potser sí—, però si hi tafanegeu us sobtarà la quantitat de blocs xenòfobs, masclistes, racistes o fatxes —ara en sentit estricte— que hi ha. Ja, ja, per a defensar l'Estat d'Israel a hores d'ara cal tenir una certa tirada, no sé com dir, filofeixista? Però tanmateix, em sobta fins i a quin punt arriben alguns dels blocs que volten les dues plataformes. Em sobta molt, de veritat. Era així abans? I em sobta que amb l'aferrissada defensa que fan del país i els atacs que acostumen a fer al català de Montilla ells escriguen amb tantes faltes. Bé, em sobta i em fa somriure.

Com diuen els veïns de ponent... Ver la paja en el ojo ajeno... O com deia Rosa Luxemburg, Socialisme o barbàrie.

Llibertat

2009-02-25T21:27:00.002+01:00

No m'ho han preguntat mai. Però si em preguntassen a quines coses done una importància més gran, entre les primeres hi seria la llibertat. Llibertat no entesa a la manera digital i la dels neoliberals —és a dir, la d'una gran de libre que deia a les monedes. D'aquesta ja en parlaré un altre dia. Entenc la llibertat a la manera de l'esquerra, a la manera del senyor Bakunin a qui R., el meu professor d'Història de Cou, va atribuir aquesta frase:

Només sóc veritablement lliure quan els homes i les dones que m'envolten són igualment lliures.

Per això crec, i molt, en l'amor lliure. Perquè no vull que la meua dona m'estime perquè un dia va signar un paper vestida de merenga o va dir que sí davant d'un senyor que vés-per-on aquell dia portava faldilles. Perquè vull que m'estime perquè sí, perquè encara que els dos estiguem arrugadets arrugadets com dues panses de Dénia encara li facen gràcia les meues parides, els meus jocs de paraules o els discursets sectaris que amolle molt de tant en tant —perdó, perdó, perdó— sobre la inexistència de la classe mitjana. Si no fos així... quina gràcia tindria?

A aquest post li he posat política i sociologia com a categories, però no sé si parla de política. La llibertat política és una altra cosa. I la seua principal amenaça són, quina ironia, és de la llibertat digital (llibertat per a moure els dits), o els del liberalisme i una gran de libre. Que si parlen català no són digitals del tot, només perquè són partidaris d'una distribució diferent del roig i el groc en la bandera.

En canvi, l'amenaça de l'altra llibertat, la de l'amor lliure, etc. som tots nosaltres. Perquè sí, perquè ens han educat així i l'ojoisme —un dels ismes més curts de la història— o l'onosaltrisme. Us en faig una definició o us en pose exemples? Els exemples que són més divertits.

Temps era temps E, una amiga, tenia un gat. I se l'estimava molt, molt, molt. Un dia, l'amor se li va presentar en forma de nòvio, xicot o promés. La cosa anava a més i bé, fins que un dia el nòvio li va dir:

—O el gat o jo.

I ella, és clar, va triar el gat. Evidentment, passat el temps el nòvio hagués estat més important —potser ja ho era—, però ningú no té dret a dir segons quines coses.

D'aquesta mena de xantatges, les religions en van plenes. De la Bíblia, en recorde dos exemples. En el primer, en Jesús va i li diu a en Pere. Et canvie el nom —perquè abans en tenia un altre que no recorde— i deixa la teua dona, la teua casa i el teu país i vine amb mi. O siga que o tot o res. I en Pere va dir: amén.

Els exemples religiosos més que d'ojoisme, són d'onosaltrisme. Perquè, és clar, al principi les religions no són religions sinó sectes, que és com dir religió petita. I els cal cohesió de grup i dedicació exclusiva. Us imagineu en Pere anant a pescar durant el dia i predicant la bona nova a estones perdudes? Jo sí, però segur que els seus companys s'haguessen emprenyat i en Jesús no l'hagués fet servir de pedra on edificar la seua església.

Jo, en canvi, em malfie de la gent que em demana aquesta lleialtat excessiva. La meua vida, posem per cas, vull que no siga una única cosa. Ni tot sociologia, ni tot política, ni fidelitat absoluta a la blogosfera. No vull ser un ésser unidimensional.

Un altre exemple i acabe. És la frase aquella que diu que no es pot servir a Déu i als diners al mateix temps. I si, és clar, la diu el fill de Déu em sembla que pretén que s'opte per la primera part. És a dir, o m'ets fidel —mai millor dit— o no en vull saber res de tu.

La història recull els noms dels que van transigir en el xantatge i van triar Déu i van abandonar casa seua per pescar homes. Però per a mi els herois de veritat són els qui van triar els diners, ni que fosssen unes monedetes, o els que es van plantar davant el Jesús de torn i li van dir.

—No em dic Pere, em dic en Tal. I pel que fa a allò d'abandonar ma casa, nano, et poden ben donar pel cul.

Amb perdó siga dit.

Follar

2008-12-21T13:13:00.000+01:00

Avui és diumenge. Si teniu temps i ganes podeu llegir aquest poema de José Agustín Goytisolo, Las mujeres de antes —sí, també el podeu saltar i llegir després.

En los Paseos junto al mar
en las sillas de mimbre de los bares
reclinadas en suaves chaises-longues de terciopelo
fumando cigarrillos atrevidos y exóticos
vestidas de colores muy decentes
o en lugares cerrados y más íntimos
mirándose al espejo
retocando sus labios y empolvándose
las mujeres de antes parecían irreales
eran como otra cosa algo distinto
pero cuando nos daban caramelos
o las fotografiaban de perfil
todos todos sabíamos que aquello se acababa
que no podía ser
que la hermosa película no iba a continuar siempre
y que la extraña joya que al parecer tenían
escondida en los pliegues del escote
o quizás entre las piernas
iba a volverse pronto mercancía barata
que ellas eran como nosotros
con sus deseos y melancolías
con sus trabajos y su desengaño.

Y entonces ¿para qué fingirse diosas
si ni ellas lo querían
y para qué tanto suspiro absurdo
tanta mano bellísima frotando en solitario
tanto dedo en saliva
si de la fiesta aquella sólo iban a quedar
algunos viejos cuadros y montones de cajas de sombreros
llenas de fotos ocres junto a discos partidos?

La relació de les dones d'abans amb el sexe ja sabeu com era. Que si la moral els el prohibia abans del matrimoni, que si de fet el desig sexual hi era mal vist. No repetiré les tòpics que ja coneixeu. En tot cas, si em pose el la seua pell, endevine que devia ser una vida dura. Imagineu-vos haver de passar-vos la vida amagant o reprimint el que no és més que una necessitat biològica, com beure, menjar o dormir. Si les dones al llarg de la història no han caigut massivament en la bogeria és perquè evidentment no són el sexe dèbil.

Ara, gràcies al 68 la cosa ha canviat una mica. Encara no del tot, és clar. Però sí que es pot dir que l'alliberament sexual és una de les poques fites dignes del 68 que encara aguanten. Gràcies a això, les dones d'ara no són com les dones del poema de Goytisolo. I follen i tenen desig sexual i en parlen i l'expliquen a blocs que no esmente perquè sóc tímid i reservat.

De fet, no és només en les dones que s'ha esdevingut l'alliberament sexual. Hi ha hagut un complet daltabaix en el terreny de les relacions sexuals. En l'època es va parlar de revolució sexual i si li donem el sentit marxista al mot revolució, crec que s'hi ajusta. Les relacions sexuals han passat de la prohibició i la clandestinitat a l'obligatorietat i la llum pública. Si abans tenir massa relacions sexuals estava mal vist —per dir-ho amb un eufemisme— ara passa tot el contrari. I tenir massa poques relacions o haver-ne tingut massa poques és no sé si una vergonya, però sí una taca en la nostra vida.

Fa temps l'H. em va explicar que en un moment d'intimitat en Tal li havia explicat—i era un secret— que ell només havia tingut relacions amb una dona, la seua. I li va demanar que, és clar, li guardés el secret. El mateix que va fer l'H. quan m'ho va contar. I el mateix que fa que jo ho escriga amb inicials i noms que fan irrestrejable la història.

Mantenir relacions sexuals ha esdevingut una cosa de la qual tothom es vanta, com si es tractés d'una heroïcitat. I, a la mínima que burxeu algú, us contarà tot el seu historial sexuals amb tots els ets, els uts, els llocs i les marques. Hem passat de l'ocultació a l'exhibicionisme. Si, posem per cas, trobeu algú que no tinga parella estable, aviat us explicarà que això no vol dir que no tinga sexe, que en té, i us contarà alguna relació que ho demostre. I en el cas de la gent més jove, hi ha com una disponibilitat absoluta i immediata d'explicar-vos el seu historial, vulgueu o no.

En un primer cop d'ull, la cosa sembla positiva. A mi paraules com castedat o contenció em semblen malalties i em produeixen com una mena d'aprensió. S'asemblen a paraules com resclosit o brut. Però més que un alliberament sexual, em sembla que el que ens ha passat és que hem assistit a un canvi de paper del sexe en la societat. Si abans era pecat fer-ho, ara és pecat no fer-ho, perquè la quantitat de relacions sexuals ha esdevingut una altra manera de mesurar l'èxit socials dels individus. Un cop, com explica Houellebecq a les seues novel·les, el mercat ha passat d'estar regulat a lliure, s'estableix la mateixa competència que és la base de l'economia capitalista. I, com passa en el capitalisme, tenir o no tenir no és una tria sinó una manera de mesurar els nostres mèrits i, en aquest cas, el nostre capital social.

El veritable alliberament sexual vindrà el dia en què el sexe estiga lliure de pecat en qualsevol de les seues modalitats. I ni estiga prohibit, ni siga socialment obligatori, quan torne al seu estatus de necessitat biològica amb el component lúdic que tots coneixem. Potser sóc una mica utòpic.

Avui és diumenge. Si teniu temps i ganes, també podeu escoltar aquesta cançó de Javier Krahe.

En Fede

2008-11-01T22:36:00.001+01:00

El fet que aquest bloc mai no conte coses personals, íntimes no és només una mostra del bon gust que em caracteritza. És també un reflex del tarannà més aviat reservat i distant del seu responsable nominal —que els veritables responsables en sou vosaltres.

Ser reservat i distant tothom ho veu com un defecte. Jo, no. Junt a les meues orelles, que ja coneixeu, és una de les coses que més m'agraden de mi mateix. Cada cop que podria haver dit alguna cosa sobre mi o sobre territoris adjacents i no ho faig, un goig subtil però sòlid m'envaeix el cos, amb cada batec del cor assoleix nous racons del meu organisme —orelles incloses.

Avui, però, faré una excepció. I us contaré la meua relació amb en Fede. En Fede és el senyor de la foto de baix. Per si aneu curtets de vista o despistats en política és en Federico Jiménez Losantos.

La nostra relació ve d'antic. Des que el vaig descobrir als matins m'hi he fet un oïdor habitual. No tots els dies, què més voldria jo. Però és que les característiques de la nostra relació —tranquil·les que ara m'explique— m'ho impedeix. Resulta que el senyor Fede amb els seus emprenyaments, les seues mancances evidents d'educació i els seus sectarismes filonazis em produeix un curiós efecte relaxant. Sí, sí, us ho promet. És sentir-lo i tot d'una quedar-me torrat com diuen al meu poble, clapat com diuen al vostre. Divendres de matí, posem per cas, havia de fer un munt de coses. Però va ser començar a escoltar-lo dir coses dolentes dolentes del Zapatero i, nyas, extra bonus: dues hores més de son.

Com que, a més de reservat i distant, sóc un xic reflexiu, li he buscat explicació a aquest curiós fenomen. I la veritat és que no m'ha costat gaire de trobar-la. En Fede, com la major part de blocs que s'autoanomenen liberals són i es comporten i opinen com els fatxes de tota la vida. I amb matisos simbòlics o nacionals defensen coses semblants, les dels franquistes de tota la vida. Això m'hauria d'inquietar però, què voleu, que els fatxes siguen fatxes em tranquil·litza i si a més són lletjos i maleducats com en Fede o pateixen d'halitosi com l'Aznar, doncs ja la cosa més que relaxant esdevé una cura infal·lible contra un hipotètic insomni.

El que en canvi ja em trau una mica més la son —de manera moderada, però— és que els polítics d'esquerres arreu d'Europa porten anys sense dir una frase que puga ser qualificada com a tal. I per esquerra entén EU, ERC i els PCs d'arreu. Potser ara em direu que sóc optimista, però ho espere amb candeletes.

Temps enrere

2008-10-30T20:05:00.002+01:00

Molt de temps enrere, Efe tenia dues companyes de carrera. Tothom en deia que eren lesbianes i estaven liades. No teníem gaires temes de conversa. I A, una de les companyes, portava unes ulleres de policia i tenia un aspecte dur, gairebé agressiu. Sí, ja ho sé. Una cosa no té a veure amb un altra. Però en el molt de temps enrere els xics (i les xiques) érem així. I enteníem que si feies aquella mena d'aspecte i anaves sempre amb una dona, tenies una mena d'obligació moral de ser lesbiana. Així que A. i B. ho eren.

Bé, no ho eren. Temps després —poc, un any— A i B van deixar de ser amigues. I B es va obrir a la resta de la classe i es va liar amb un xic i, com diria la meua àvia, en va portar pel carrer de l'amargura un altre. Entre una cosa i una altra, un dia, a la cafeteria ens va contar com s'havia acabat la seua amistat amb A.

Després d'un any d'anar plegades a tot arreu, un dia A. va voler parlar amb ella i li va dir:

—Mira, que he descobert que no em caus bé. Així que serà millor que deixem de ser amigues.
—Si és així —li va contestar B.— supose que és el millor que podem fer.

Quan B. ens ho va contar ella reia. I nosaltres també. Jo perquè tocava, perquè no tinc personalitat i els altres ho feien. Però vaig trobar el gest civilitzat i raonable, net. En certa manera em va provocar una certa admiració cap a A. Gairebé em vaig recuperar de la decepció pel fet que no fos lesbiana.

Artistes

2008-10-19T14:08:00.002+02:00

Amb S. vaig a un concert. Coneix el cantant. I em diu que té un ego que gairebé no deixa espai per al públic a les sales de concert. I, a veure, jo el no conec, al cantant, però l'ego inflamat se li nota fins i tot quan es corda les sabates. No vull dir que no tinga raons objectives per a tenir l'autoestima pels núvols. El tio és molt guapo. Canta molt bé. I té aquella cosa que no es pot descriure, que diferenciava Rivaldo de Ronaldo (o Ronaldinho) i que no era la qualitat tècnica. Els futboleros ja m'entendreu.

I això em recorda una conferència d'una editora que fa anys vaig anar a veure. Algú del públic li va preguntar quina era la tasca més complicada dels editors.

Suportar l'ego dels escriptors

va assegurar sense dubtar ni una mica per cortesia.

Això de l'editora us ho puc assegurar. Temps enrere, quan Efe era rabiosament jove, va fer una revista literària. I ell i un amic havien de suportar els poetes que hi volien publicar. Us podíeu trobar, no sé, un poeta que malgrat no passar dels dinou anys i no haver publicat un miserable poema, ja parlava de la seua obra com si estigués parlant de Shakespeare. I ho deia molt. Jo amb la meua obra vull això o pretenc de reflectir no sé quin punyetero conflicte. I ho deia aquest i els altres als qui ell havia posat a parir de manera desimbolta. Perquè, evidentment, la resta de poetes que ell coneixia i que també tenien una obra eren —i era generós— una colla de mediocres.

La primera reacció davant d'aquests egos, la lògica, és la ràbia. Perquè mira que fan ràbia, eh? Però a poc que hi penseu, sou una mica injustos. Us n'explique el perquè i a veure si ho sou o no.

Imagineu que sou artistes, que no sols teniu la capacitat tècnica per a ser-ho (la veu del cantant guapo, l'estil de l'escriptor o la intel·ligència del filòsof), sinó allò que definim com a talent i també és una cosa difícil de descriure. Tothom us ho diu: sou l'hòstia. I us envegen. I us ho diuen. Com m'agradaria cantar com tu. O com m'agradaria escriure com tu. I tenen raó. Perquè en canvi ells són advocats, comptables o bancaires el que vulgueu. Activitats prosaiques, lletges, poc creatives, però que en la major part de casos faciliten més pagar les factures, tenir un cotxe que tira d'esquenes o un àtic que no està malament tot i les humitats que no la veu del cantant guapo o l'estil concís i elegant de l'escriptor.

A la major part d'entrevistes que he llegit en tots els meus anys d'esmorzar i tallar-me les ungles, els artistes, de la mena que siguen, es declaren creadors i menyspreen les activitats que consideren poc creatives. No és el mateix fer un balanç que un llibre de poemes. Però el primer està millor pagat.

Davant d'un fet així, a l'artista només li queda la inflamació de l'ego. I no és que la trie ell. És més, la inflamació de l'ego no és més que una enganyifa que li fem els comptables, advocats i telefonistes del món units. Els paguem moderadament amb diners, però sobretot els paguem, als artistes, amb afalacs i aplaudiments. A un comptable ningú no l'aplaudeix al final de l'exercici anual. Ni és gaire freqüent que li demanen un bis al llauner quan us demana una barbaritat per haver cargolat alguna cosa que anava baldera al lavabo. A un cantant li ho fem cada vegada que acaba una cançó i li'n demanem una altra. I diem bravo. I cridem.

Ara, per acabar, us fareu una pregunta, sigueu sincers a l'hora de contestar. Renunciaríeu a part del vostre sou, un 25 o un 50 % perquè cada dia, en acabar la faena us aplaudissen, no sé, quatre o cinc minuts? Ells, sí.

Diàleg

2008-10-12T19:39:00.003+02:00

—Más vale malo conocido que bueno por conocer.
—Fatxa!

Per què no tenim un Braveheart català?

2008-09-28T05:28:00.002+02:00

Bé, el president de la Mancomunitat de Vilafestuc es pregunta que si podríem fer un Braveheart català. I la pregunta no és només una pregunta —no sé si retòrica—, sinó la constatació de la incapacitat que hem tingut els catalans per a bastir-nos de figures amb allò que s'acostuma a dir alé èpic.

Enguany, si hagués gastat bona salut, com diria Jesús Moncada, en Jaume I hagués fet 800 anys. I en Jaume es mereixeria una pel·li d'aquelles d'espases i gent que mor caent des de castells —perquè algú molt murri els ha espentat l'escala— i que van d'ací cap allà amb moltes banderes i cridant. Si llegiu la part de la crònica del rei en Jaume on parla de la conquesta de València ciutat, veureu que no calia gaire per a fer-ne una pel·li consistent...

I l’altre dia, a l’hora de vespres, enviàrem a dir al rei i a rais Abufamalet, per tal que els cristians sabessen que València era nostra, i no els fessen cap mal, que posàssem la nostra senyera a la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els plaïa. I nós fórem entre la rambla i el real i la torre. I, quan veiérem la nostra senyera dalt la torre, descavalcàrem del cavall i ens adreçàrem vers orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra…

Jo me l'imagine amb la cara de George Clooney barrejat de geyperman i vestit amb la cota de malla aquella. I vosaltres?

Però no. No tenim cap pel·li homologable ni de Jaume I, ni del segon, ni del senyor Moragues, ni del Timbaler del Bruc. I hi ha Tramontana —no sé si l'heu vista— que conta la repoblació del País Valencià... però sense èpica ni res. En pla immigrats sense pastera.

La primera resposta a aquesta mancança que em ve al cap és la inexistència d'indústries culturals catalanes. Els espanyols i els anglesos i els americans han airejat els seus herois prenacionals o nacionals tot el que han volgut. I els francesos amb la pucelle, igual. Ha arribat un moment que ja ni els cal, que fins i tot han contagiat els altres i la cosa va sola. Hi ha un Cid que és Charlton Heston. I una Joana d'Arc que és Ingrid Bergman. Això sí que és luxós, companys. Que el teu heroi nacional te'l faça la Ingrid Bergman pocs països s'ho poden permetre. Només la douce France. Tot i que la Pucelle d'Orléans va morir amb 19 anyets la pobra —i pucelle a més, com la filla de Jefté— mentre que la Ingrid Bergman ja s'acostava als 40 i s'havia liat com a poc amb Humphrey Bogart i amb Victor Laszlo. Llicències de Hollywood.

La segona possible resposta és que la branca hegemònica del nacionalisme català és la dretana, la burgesa. I va nàixer com va nàixer. Perquè la burgesia catalana va ser incapaç de desplaçar l'oligarquia espanyola del poder de l'estat. Ja sabeu, una revolució liberal mancada. I llavors es va retirar a Catalunya i va fer-la servir —com encara a hores d'ara fa— per a tenir la seua petita quota de poder a Madrid. I tot plegat va fer que la burgesia i el nacionalisme que aquesta va parir foren porucs porucs. I, és clar, amb tanta por no hi ha qui faça èpica. Ni tan sols amb un Cecilbé Demille nostrat.

Doncs això, que hi ha unes mancances reals i objectives que ens impedeixen als catalans de bastir-nos un passat èpic amb el qual encaterinar els espectadors televisius o cinematogràfics i sumar-los ni que siga de manera passiva a la nostra causa. Hi ha això i, al meu parer, hi ha alguna més. Però aquest post com assenyalava el títol només és una pregunta. La resposta-resposta, si és que n'hi ha, en el proper.

Amics, enemics

2008-09-26T16:21:00.001+02:00

Els tres darrers posts que he escrit no m'agraden gens. Des del meu punt de vista, són un porqueria.

Sé que vosaltres, els meus amics blocaires, em direu que no. M'ho diueu sempre. A allò li diuen amistat. I ja m'està bé. I m'agrada.

Els enemics dirien el contrari, és clar, que sí que és una merda, però que com tot allò que escric.

Més enllà dels amics, hi ha una categoria de persones que, precisament perquè van més enllà, és capaç de dir-te el que ells entenen que és la veritat, sense formulismes. I et poden dir que aquests dos darrers articles no, no eren bons. Que jo sàpia no hi ha paraula que identifique aquest col·lectiu que va més enllà de l'amistat. De manera provisional, els podem anomenar ultraamics. Us agrada?

Us agrada és una pregunta, però la pregunta de veritat d'aquest post és si creieu en l'existència d'ultraenemics. A mi m'han dit que n'hi ha. Però no sé, em costa de creure. I a vosaltres?

NB: Aquest post estava programat. Després conteste els comentaris de l'anterior.

Catalunya i els mamelucs

2008-09-23T11:51:00.005+02:00

Això que veieu, la foto, és el llibre que m'estic llegint ara. És, deixant de banda les novel·les, l'únic en anglés que em quedava a casa.

El pròleg explica que una de les característiques de l'Egipte modern —des de la conquesta àrab fins els anys 50 del segle passat— és la manca d'autogovern. De fet, els àrabs no van fer sinó substituir els bizantins. I després van venir els berbers, els turcs, els mamelucs i etc. i els anglesos. Per a trobar un egipci de soca-rel al govern caldrà esperar a Nasser que és l'home d'aquesta altra foto i que va ser un líder del tercer món molt important.

L'autora és clar pensa que això és una característica d'Egipte. Però ben mirat és una característica privativa d'Egipte o una constant generalitzada per a la major part de països?

En el cas de Catalunya Sènia enllà, la cosa no va gaire millor. I ara no parle d'ocupacions, maulets ni Fossar de les Moreres.

Després de les primeres eleccions generals (1977), el poder establert a Madrid se'n va preocupar pels resultats. Malgrat que hi havia partits il·legalitzats, com ara ERC, els resultats deixaven veure clarament que Catalunya era un territori problemàtic. La relació de forces no era com a la resta de l'Estat, sinó que hi predominaven les que en un moment donat podia ser anomenat oposició: el PSC, el PSUC, etc. Sí, ja sé que ara el PSC no fa pensar en la revolució ni que estigues molt desinformat. Però abans de l'arribada del Felipe González al poder, la gent ens pensàvem que el PSOE era socialista en el bon sentit de la paraula.

Tot plegat no va fer gaire gràcia al poder establert de Madrid. Ho explica Joan Garcés a Soberanos e intervenidos. Així que, abans que les forces polítiques reals de Catalunya poguessen muntar una Generalitat problemàtica (nacionalment i políticament), van decidir muntar-ne ells una. I per això van comptar amb la inestimable col·laboració del senyor Tarradellas. Els senyors de Madrid li van oferir restablir la Generalitat Republicana en la seua persona —l'única institució republicana que va ser restablerta, poca broma— si renunciava a coses com ara:

un abast de competències més alt per part de l'autonomia que llavors naixia
al qüestionament del model d'estat (monarquia o república)
a la possibilitat d'incorporar o reclamar la resta de Països Catalans.

El senyor Tarradellas a més de ja sóc aquí, va dir que sí senyor a la Generalitat aigualida que li oferien. I fins i tot va passar de manera poc el·legant del que havia estat el seu partit en els temps gloriosos de la República (ERC). I, és clar, va fer un estatut a la mida dels senyors que li havien donat el càrrec. Qui paga, mana.

Si aquest va ser el començament, la resta ja la coneixeu. I és veritat que ara poca cosa hi ha a fer. La maniobra els va eixir redona als senyors de Madrid. L'autonomia catalana s'ha mantingut dins dels eixos nacionals i socials que ells volien. I els estatuts que ha anat parit ben lluny han quedat del que tothom hagués demanat allà pels anys 70.

Si ho mireu, no hi ha tanta diferència amb el que explicava la historiadora egípcia. I que em perdonen els nacionalistes per comparar Catalunya amb Egipte. Però en tots dos casos —com també en el d'Espanya i la major part dels països— gran part de la sobirania resideix fora de les seues fronteres. Si de cas, a Catalunya les coses han estat més ben fetes, de manera més subtil. I hi ha eleccions (Mas o Montilla, ja me n'explicareu la diferència), però un cop establert sobre què es pot decidir i sobre què no... La veritat és que és poc probable que cap de les opcions puga o vulga canviar res. Qui decideix les regles, decideix el joc. I en cap cas ha estat el poble català. Com no l'és l'egipci, ni l'italià, ni tant d'altres, que només ho podrien fer en el marc d'una democràcia veritable. I entenc per democràcia veritable aquella on el poble decideix les regles, el joc i amb qui juga.

Ah, se m'oblidava. Al senyor Tarradellas, el van acabar fent marqués.

La importància de tenir un penis, 2

2008-09-21T14:45:00.001+02:00

Bé, en un episodi anterior de l'Estiu a casa havíem deixat establert la utilitat social innegable de posseir un penis. I que el pobre Freud —no sols pel seu tabaquisme greu— havia tingut molta mala sort quan va provar de reflectir les influències que això tenia sobre psique femenina. La psique femenina... de moment farem com que existeix tal cosa, d'acord? A veure si uns dia que ens vinga bé a tots ens ajuntem i li fotem a la psique femenina un bon cop de peu o li fem allò que en Rubianes li volia fer a la P punt Espanya. No crec que ningú ens porte a judici per-li-ho a la psique femenina... O sí. En aquesta democràcia tan democratiquíssima que tenim mai no se sap.

Un cop establert això, la importància del penis... cal pensar en quin tipus de penis. Sí, sí, estic parlant de la grandària (o la llargària). Quines coses de parlar avui que el dia del senyor, oi?

La grandària del penis és un tema delicat per a la psique masculina (que existeix tant com a femenina). Les implicacions socials són evidents pel que fa a l'origen d'aquesta superstició. La importància que hi donem té a veure a la que li atorguem l'òrgan en qüestió. Les conseqüències socials, en canvi, no són tan evidents, perquè afortunadament la gent masculina no anem pel món mostrant el penis a les primeres de canvi. Ho intentem, però sempre hi ha tot d'entrebancs que ens ho impedeixen. Que si eixes coses no es fan al lloc de treball, que si la via pública, que em fa mal el cap.

L'argument que els sexòlegs i etc. donen per a relativitzar la importància de la grandària del penis és biològicament irrefutable. Només el terç extern de la vagina és potencialment sensible a les grandàries, ja que la resta no té terminacions nervioses. Hi ha a més, l'elasticitat de la vagina, etc.

No dic jo que això no siga veritat. Però aquest argument té dos problemes evidents:

a) que torna a col·locar la penetració al centre del plaer sexual
b) que oblida la importància dels factors culturals en el desig sexual.

Us contaré un secret. Resulta ser que els homes heterosexuals tenim una certa tendència a fixar-nos tant en els pits com en el cul de les dones i que això, donat el cas que satistacen els nostres paràmetres (que cada home té els seus propis), ens pot arribar a provocar una certa excitació. Coses que passen. Us reconec, però, que sóc incapaç d'establir una relació entre el fet que una dona tinga els pits d'una forma o una altra i el plaer que puguem experimentar cap dels dos durant la penetració. Perquè els pits de les dones o les natges o els malucs o els llavis imprescindibles imprescindibles per a l'acte sexual no són, però no em negareu que són un complement agradable. Doncs una cosa semblant podria arribar a passar amb la grandària del penis. Que no dic jo que passe, sinó que podria arribar a passar.

I ja està, amb això acabe. Ja sé que no ho sembla. Però aquest post parla del mateix tema que el de l'altre dia dels barrufets, el senyor Marx i l'embarbussament de la dominació dominada. Us ho promet.

Oh, sorpresa

2008-09-17T12:33:00.006+02:00

No sé allà on llegireu això, però a Alacant avui fa un dia gris i trist. Un d'aquells dies de tardor que et permet de gaudir dels tòpics i posar-te melangiós i pensar en quan eres xiquet i anaves a escola per primera vegada i que llavors tot era millor, més innocent, més net i els fatxes encara deien que eren de dretes (o de centre) i no liberals. Per si faltés poc, no he dormit i estic ansiós perquè aquest setembre no està sent dels meus favorits.

En un dia així, com comprendreu no puc continuar parlant del penis. No sé vosaltres. Però jo el penis el veig més aviat estiuenc o primaveral. És com si a l'hivern o la tardor, amb el fred, perdés part de la seua gràcia. Bé, no sé... coses meues i de la tardor.

No us parlaré del penis, però sí d'una altra part del cos, de la cara. En concret de la meua cara. Parlar de la vostra em resultaria molt difícil, ja em comprendreu. A més, què collons, com deia en Pedrolo, Avui es parla de mi.

Escrivia fa molts anys, concretament ací, que deia Pavese allò que arribats als 40, el responsable legítim de la cara de cadascú és el mateix cadascú. Jo no he arribat als 40, però comence a ser-ne una mica responsable. Estic, per fer una metàfora política, en un estadi semblat a l'estat lliure associat que proposa Ibarretxe. I no continue per aquí, no siga que em tanquen el bloc. Que ara si ets amic d'un amic del forner de la mare del veí d'algú que no condemna LA violència et tanquen la paradeta.

Per què m'ha vingut al cap la frase de Pavese? Doncs, molt senzill. Perquè abans, mentre m'endinsava en el meu estat d'abaltiment tardoral, m'he quedat embadocat mirant el protector de pantalla de l'ordinador. I sí, hi tinc fotos meues. I no, en totes no isc (surto) jo. I tampoc, no en totes les que isc jo, ix la meua cara... Però en el rànquing de protagonistes la meua cara ocupa un lloc alt, destacat.

Me n'ha sorprés —quina casualitat!— que en la major part de les fotos, faig cara de sorpresa. No només en les que hi estic legítimament sorprés, sinó en gairebé totes. Sembla ser que el meu estat basal facial és el de sorpresa. Els ulls una mica massa oberts, les celles lleugerament enlairades i el llavi de sota espentant cap amunt el de dalt... Féu la prova, mireu-vos a l'espill (o al mirall, à votre guise). Sí, tinc una cara —o un estat basal facial, que la podríem definir així d'ara endavant— de sorpresa infantil.

Ja sé, ja sé. Tot plegat sembla una collonada com poques n'heu llegides... Però si tenim en compte que un dels retrets completament injustificats que se li acostuma a fer a l'Efe amb botes i potes, és a dir el real, és la seua manca de maduresa, la troballa d'avui ha estat tot llàmpec de llum que ha il·luminat els racons més foscos i incomprensibles del meu passat... Ai, quanta gent s'ha deixat portar per les aparences i m'han atribuït un comportament que no era tal, però que s'adeia amb la meua superfície més visible!

Diuen que la cara és l'espill (o mirall, à votre guise) de l'ànima. Com veieu, no hi estic d'acord. És més —no hi ha millor defensa que un bon atac— difícilment pot ser així si no existeix l'ànima. No, no existeix. Sobre això no vull que ningú em porte la contrària. Pense il·legalitzar el partit de qualsevol que no condemne l'existència de l'ànima. I no sols a la república independent de ma casa... sinó allà on puga. Ja n'esteu avisats.

La importància de tenir un penis, 1

2008-09-14T12:44:00.004+02:00

Avui comence amb un altre barbut, el de la foto de la dreta. Sí, és Freud.

Hi ha pensadors que tenen més mala sort que uns altres en la difusió de les seues idees i d'altres que tenen més mala sort en la interpretació. A Freud, se l'acostuma a criticar —una moda que no passa— per masclista i misogin i coses així.L'any passat en vam parlar a classe. No sé com vam acabar xarrant de la importància que ell donava al complex de castració femení. Que no sé si és ben bé del senyor Freud, però se li atribueix amb alegria. Els vaig explicar que recordava un programa de ràdio amb un psicoanalista freudià. Hi va telefonar una xica i els va explicar que s'havia hagut d'operar el nas, perquè li molestava per a llegir i no perquè fos gran, sinó perquè se'l mirava tot el temps. El psicoanalista freudià va explicar que era un complexe de castració de tota la vida i que el que feia la xica lectora operada del nas és comprovar que tenia penis.

Tothom en va riure. Tant al programa de ràdio com a classe. Ai, Freud, ai. Quines bajanades que deia. Jo, solidari amb Freud en tant que barbut, el vaig voler defensar. Vaig mirar d'explicar que en un món tan masclista com el que vivia Freud, la possessió d'un penis no era positiva en sí, sinó en funció dels privilegis socials que suposava. Al cap i a la fi, si les dones no podien estudiar, no podien fer tot el seguit de coses que feien els homes era perquè no tenien penis no perquè es diguessen Marta, Helga o perquè fossen més o menys maldestres. En el seu cas la no-possessió d'un penis era un fer determinant en la seua vida. Si ens ho mirem així, el complexe de castració no deixaria de ser una reacció lògica. No seria per la funcionalitat del penis, sinó per tot els complements socials que portava amb ell que un dona podria arribar a desitjar tenir penis. I etc.

A Freud, li passa a més —com a molts pensadors— que els confonen amb els seus enunciats. Amb tot allò del penis i la castració Freud el que feia era diagnosticar com, al seu parer, funcionava la ment humana versió femenina. No és que a ell li semblés bé o malament. Això no importa. Ell diagnosticava les malalties del seu temps —que supose que duen ser encara molt del nostre. No deia que les coses havien de ser així, sinó que eren així. Ell donaria importància al penis en tant que pujat dins d'una civilització falocentrista, com la nostra, no quan deia que les dones en volien tenir un. Explicar les coses no vol dir estar-hi d'acord.

Sexe

2008-09-12T09:44:00.002+02:00

Fa temps eixien publicats a El País Semanal, quan El País encara es podia llegir sense arrojar, els articles d'una sexòloga de fama mundial, la Shere Hite. La Shere Hite s'ha fixat preferentment en la sexualitat femenina. Va descobrir entre altres coses que només una minoria de les dones —no arribava al terç— té prou amb la penetració per a arribar a l'orgasme. I que, en canvi, sí que ho feien amb altres estimulacions al clítoris, com ara la masturbació. Ara sembla obvi, però quan ella ho va descobrir el que es portava era pensar que les dones amb la penetració i l'estimulació al clítoris que això suposava havien de tenir prou. I si no era així és perquè tenien una disfunció sexual. És a dir, que si no hi arribaven amb el misionero de tota la vida és perquè estaven mal fetes, sexualment parlant. La de dones que es deuen haver angoixat per una cosa així.

Curiosament el que recorde dels seus articles a El País té més a veure amb la sexualitat masculina. En les seues recerques, investigacions i tafanejos va esbrinar que a una quantitat gens menyspreable d'homes els agradava l'estimulació anal. Però, però, però... que s'estaven de dir-ho perquè els feia com vergonyeta, no fos que es pensassen que eren de l'altre costat del carrer. També recorde una frase que sovint —tampoc no tant— ha eixit en converses sobre el tema. Els homes en l'acte sexual no busquen només ejacular, perquè per a l'ejaculació només cal que es masturben. Els homes quan estan amb una dona o amb un altre home busquen alguna cosa més.

Bé, tot això tan llarg que us explique ho faig des del punt de vista de la sociologia, perquè a mi el sexe... no sé... supose que arribes a una edat... Bé, continue. Si us heu cansat d'aquest rotllo podeu fer una pausa, menjar alguna cosa i després continuar.

Una de les coses més interessants que explica Bourdieu a La domination mas culine —un clàssic a L'estiu a casa— és que la dominació no sols afecta a les dones, sinó també als homes. Això té a veure amb el que explicava abans que explicava la Shere Hite. Les dones són dominades, fins i tot sexualment parlant, perquè tracten de respondre al fal·locentrisme lògic d'una civilització masclista. Però és que als homes els passa una cosa semblant. I o els fa por dir toca'm allà a veure què pensaran. O es tornen uns ejaculadors compulsius perquè pensen que és el que toca. La dominació els afecta a tots dos, només que de maneres diferents.

En veritat, tot això ja ho va resumir el senyor Marx anys, molts, abans. El tio, a més de pastat al Pare Abraham dels Barrufets, era molt bo resumint coses a la bestreta. Ho va fer amb una frase que sembla un embarbussament però que explica tot això que he dit amb una paraula, només que repetint-la tres cops: El dominador dominat per la seua dominació. Què us sembla? Bé, ell era com jo i mai no parlava de sexe... Però és com si ho hagués fet.

Dona desconeguda

2008-09-11T19:20:00.006+02:00

Si això fos el segle XXI (o les darreries del XX) el meu carruatge seria un quatre per quatre.

Doncs res

2008-03-18T22:00:00.004+01:00

Doncs res, que resulta que quan creixes —o engreixes— la roba et queda petita. I ta mare li trau els baixos als pantalons. O tu estires les mànigues del jersei per a que t'acompanye en les teues noves dimensions. Però, és clar, —i vosaltres ho sabeu— que això no és possible. I per molt que hagem viscut amb la roba vella, per molta estima que li tinguem, cal desfer-se'n.

Pensava aguantar aquest bloc fins que fes dos anys. Però ja fa temps que n'estire les mànigues. I cada vegada és menys ell, més deformat, més lleig i més balder. Així que avui —perquè algun dia havia de ser— he decidit que us escriuré per última vegada. Perquè sí, sempre he escrit per a vosaltres. I em fa peneta, però...

Us recordaré sempre. Si mai torne us avisaré de manera sorollosa. Vull que sapieu, a més, que allà on vaja Ferran —que és l'Efe amb potes, amb barba i amb defectes— sempre us recordarà. Recordarà l'estiu aquell, el primer, el que es va haver de quedar a casa i va nàixer una mica i tindrà un record tendre. Recordarà les complicitats. I es preguntarà que se n'ha fet de vosaltres. I desitjarà que el temps no us haja canviat, ni una mica. Que us hàgeu congelat com en els records.

Per si em voleu recordar vosaltres també, us deixe un regal. Si el voleu, cliqueu la foto, si us plau.

Us he estimat i us estimaré sempre. Fins aviat.

En xifres rodones

2008-03-10T11:58:00.003+01:00

PSOE: 11 milions de vots, 164 escons.
PP: 10 milions de vots, 153 escons.
IU: 1 milió de vots, 2 escons.

Visca la democràcia.

Definicions, 1

2008-02-28T22:52:00.002+01:00

Nacionalisme: teoria política segons la qual he de trobar guapo i simpàtic Fernando Alonso.

La dona ideal

2008-02-23T22:18:00.004+01:00

Una altra vegada sense temps. Tan aviat com tinga una estona, respondré als vostres comentaris i faré un post sobre la democràcia. Mentrestant, per a que vegeu que mai no m'oblide de vosaltres, us pose un documental.

Legitimitats

2008-02-19T13:36:00.003+01:00

Els governats d'aquest món sempre han tingut l'enutjosa mania de preguntar-se perquè els qui manen, manen i per què no manen ells. I els qui manen sempre han bastit tot un reguitzell de teories que, si bé mai no han acabat de convéncer els governats sí que els ha anat permetent d'anar pel món dissimulant la cara de tonto.

És clar que, posats a fer teories n'hi ha de molt elaborades i n'hi ha que són una mica barroeres. I n'hi ha també que passen de moda. Els romans deien de si mateixos que és que estaven destinats a manar el món, que ells en veritat no volien, però que com que era el seu destí, què li havien de fer. Ja els agradaria a ells haver estat un poble conquerit qualsevol, però... el destí és el destí. Si això ens ho diguessen ara els americans, nosaltres ens faríem un tip a riure. Més o menys tothom sap que els americans manen el món perquè han guanyat les tres guerres mundials, cadascuna d'elles amb més contundència. I no hi ha destí que valga, a poc que es distraguen, ja veuran.

L'explicació que sembla la més efectiva és la religiosa.

—I vosté, senyor, per què mana? li pregunta algú al senyor manaire.
—Perquè Déu nostre senyor —o Zeus o Shiva o l'esperit de les coves humides i fosques amb florit als raconets— ho ha volgut així.
—Ah, respon l'algú. Ja li val al tal Déu, mira que no triar-me a mi... Ell sabrà què es fa.

De totes, em sembla que és l'explicació que més temps ha durat ha estat la d'origen religiós. La dels romans va durar una estona. Però van arribar els bàrbars i com que sabien llatí, però sense gaires subtileses, no van acabar d'entendre allò del destí romà i, au, a ocupar l'imperi i fer-lo bocinets sense fer ni cas del destí aquell dels romans. El que fa la ignorància.

En canvi, la legitimitat religiosa és la reina de les legitimitats. Els mateixos romans la van utilitzar i els indis i els jueus i nosaltres, és clar. Durant tota l'Edat mitjana va ser l'excusa oficial i més enllà, és clar. Va arribar un moment, però, que la cosa va anar perdent força. No va ser un dia per un altre, és clar. Però cada cop la gent veia que això de Déu i l'univers tancadet era una enganyifa i de les grosses. Per això quan els senyors burgesos —francesos en concret— van voler fer-se amb el poder, no van dir, posem per cas:

Miren senyors nobles i aristòcrates, que hem estat fa una estona parlant amb Déu —no tots, és clar, sinó una representació del que vindria a ser la burgesia— i ens ha dit que sí, que ho han fet vostés molt bé, però que ara ens toca de manar una mica a nosaltres. No res, cosa d'uns sengles i ja vindran després uns altres. Si no els importa, vagen desallotjant el poder i deixant-li'n la clau al conserge.

No van dir això, és clar, sinó que el seu argument va ser que el tercer estat —ells i el poble— eren més, eren els qui tenien els diners i els qui treballaven. Així que, zas, el cap del rei per terra. És a dir, que van inaugurar el període en què l'argument més eficaç és el de la majoria. I això va ser tot un problema, perquè suposava que els manats diguessen que volien ser manats, no només que ho acceptassen. I això els ha costat i els costa penes i treballs.

Relats conjunts: Tatuatge

2008-02-16T16:34:00.006+01:00

En Tal, ecologista, va donar l'esquena a la natura.

Efe s'ha fet gran

2008-02-14T10:10:00.003+01:00

Amb l'edat que tinc, ja es pot dir que he arribat on havia d'arribar. No és que la meua vida no puga millorar, ni coses així. De fet, sense voler fer enveja a ningú, ho ha fet molt en els darrers temps. I espere que encara ho faça més. En tot cas, ja no sóc una promesa. Ja no tinc aquell futur completament en blanc que tenia quan encara era jove. Si tenia potencial o no, ara, això, ja no importa. Perquè com deia Joan Vinyoli: em faig gran, em calen realitats. Em calguen o no, ja sóc això, una realitat.

Aquest post —això és un advertiment— no pretén fer peneta ni res. Tot el que us contaré em sembla que no és trist, sinó que forma part de la vida. No té res de tràgic, ni emotiu, ni res. Simplement hi ha coses que són com són.

Des d'un punt de vista objectiu —el dels altres—, en el que porte de vida he tingut èxit en ben poques coses. És a dir, que em compare amb la gent de la meua edat que conec i isc perdent amb la comparació. Ja sé, ja sé, això de comparar-se fa lleig. Però em sembla que l'èxit i el fracàs objectiu només es poden fer per comparació. I el cas és que no tinc massa coses de les que ja em tocaria de tenir: no tinc casa, ni hipoteca, ni família amb nens que em diguen que els arregle coses, ni una faena estable, ni un cotxe dièsel. Res, vaja.

Hi ha coses d'aquestes que em reca de no tenir i coses que, per dir-ho a la manera italiana, me ne frega. Us semblarà mentida, però a mi la cosa diners mai no m'ha importat gaire. I el meu treball ideal no és aquell en què paguen un munt, sinó aquell en què es treballa menys temps. Un ésser humà —i jo entre en aquesta categoria— només és temps. Així que ha de negociar-lo amb agressivitat i tot. I el temps que treballes és temps que no vius o que, com a mínim, no governes tu, una part substancial de la teua vida que deixa d'estar baix del teu control per a ser controlada per altres. Un fàstic, doncs.

És a dir que, ben mirat, el model del que és l'èxit personal ens l'hauríem de posar cadascú a la nostra mida i no acceptar-ne un que potser ens està balder o ens fa mal per massa ajustat. I ho tinc clar això. Però també em passa una cosa que en dies estranys —en l'equivalent masculí del període premenstrual de les dones— m'emprenya o em fa estar moix. I té a veure amb la gent que m'envolta. Perquè imagine que els meus pares, posem per cas, ara serien més feliços si tinguessen un fill d'èxit de qui parlar als amics. Que, encara que només fos al principi perquè ells no són gaire de fer aquestes coses, poguessen presumir de la pasta que guanye venent cases als turistes russos o alemanys. I poder-los fer regals idiotes d'aquells que costen tants diners.

I no només em passa amb els pares, és clar. També m'hauria agradat que les dones que he tingut haguessen pogut estar orgulloses de mi sense matisos. És a dir, sense haver de subratllar la meua suposada intel·ligència o que si sóc bona persona. Que na Tal hagués arribat a casa dels pares i hagués dit:

Li diuen Efe treballa de tal (una professió d'aquelles que donen diners, que no vull ofendre ningú) i guanya tant.

I, us ho jure, jo hagués donat el 50% del jornal als pobres, al Tercer Món o als pobres del Tercer Món. Perquè no hauria volgut els diners. Sinó el sentiment d'orgull —de satisfacció— que li hauria generat a ella. O la cara de satisfacció dels pares de veure'm progressar en la vida.

No parlar de política

2008-02-07T16:03:00.000+01:00

A Efe —una mena de resum del que sóc jo, però sense canvis d'humor i sense necessitat de pentinar-se als matins— cada vegada li agrada més parlar de política. De fet, estudiar sociologia ha estat una manera de sublimar aquesta necessitat d'acció col·lectiva que hauria de ser la política com cal. No li ho digueu a ningú, és clar. Coses com aquesta arruïnen el prestigi científic de qualsevol. Perquè la sociologia, la història i el tot que ara és moda són apolítics, d'acceptació de la realitat tal com és, és a dir, més de dretes que el senyor Fraga.

Supose que arreu. Però al meu sub-país, el valencià, la política és una font constants de frustracions. Per les votacions i els resultats deplorables que se'n desprenen, és clar. Però també per les actituds servils i/o derrotistes i/o claudicants dels partits que s'hi presenten. Efe és català, del subpaís valencià. I vol un partit d'esquerres que defense els seus interessos en tant que classe obrera. Més d'una vegada ha pensat de militar-ne en algun. Però com acabe de dir Efe és una persona exigent. I quan diu que és català vol dir que no veu els Països Catalans com un punt d'arribada, sinó com una cosa que vol ara i ja. I quan diu que és d'esquerres no parla de socialdemocràcia. Ni de fer política econòmica de dretes i tenir formes o nom d'esquerres. Efe entén que ser d'esquerres vol dir voler transformar radicalment la societat, en el seu cas mitjançant la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. I el mateix amb l'ecologisme, l'antipatriarcalisme i etc. Efe no vol més dones que siguen ministres de cultura o de sanitat. Efe vol dones caps del ministeri d'interior —fins que el ministeri d'interior desaparega— i el canvi adient per a deixar de viure en una societat masclista i homòfoba. I no vol dissimular aquests desitjos.

Per això, Efe no ha entrat en cap partit polític. Perquè IU no és prou català, ni tampoc gaire d'esquerres. I perquè ERC no és prou d'esquerres, ni tampoc gaire català. Al subpaís de l'Efe ni tan sols és català. I per això cada vegada que ha d'anar a votar no fa això de tapar-se el nas, perquè Efe és teatral però té els seus límits. Però abans de conformar-se amb el que hi ha mira les taules de les meses electorals i regira i regira i busca un partit socialista —en el sentit econòmic de la paraula—, catalanista de veritat —de Salses a etc. i d'etc. a etc— i que acomplesca les altres expectatives. I és clar, no en troba cap. I això li produeix un estrés momentani. Hauria de muntar-lo jo, pensa. Però sap que el sistema aquesta mena de coses no se les empassa i que, a més, les seues capacitats didàctiques i proselitistes són com les musicals d'Enric Esglésies.

Li pega voltes al cap. I s'estressa una mica. I pensa que quina ràbia morir-se sense prendre el palau d'hivern. Així que, en previsió del que passarà, que guanyarà escriu aquest post —i descansarà de blog fins dilluns—. Somriu pensant que els altres pensaran que se li ha afluixat una goma del tarro. Però just després d'escriure una frase col·loquial ja es troba una mica més de millor humor. Aquesta nit treballa. Ara anirà a la dutxa. Hi cantarà això :

a crits. I eixirà al carrer no a fer la revolució —ell a soles, pobret, què voleu què faça— sinó a passar per una llibreria de vell que hi ha camí de la faena. Gramsci va dir:

Studiate perchè avremo bisogno di tutta la vostra intelligenza. Agitatevi, perchè avremo bisogno di tutto il vostro entusiasmo. Organizzatevi, perchè avremo bisogno di tutta la vostra forza!*

Es referia per a quan fem la revolució i això. Així que Efe pensa que li farà cas. Potser si comencem les coses un altre cop des del principi...

* Estudieu, perquè ens caldrà tota la vostra intel·ligència. Commoveu-vos, perquè ens caldrà tot el vostre entusiasme. Organitzeu-vos, perquè ens caldrà tota la vostra força.

Franquistes, 2

2008-02-06T19:01:00.000+01:00

Crec que el post anterior a aquest, Franquistes, 1, parla de la supervivència conscient del franquisme. És a dir, de com els sectors polítics i econòmics que recolzaven el règim van continuar tenint el poder econòmic, gran part del polític i etc. Si parla d'això o no, ja no ho sé, però la meua intenció era aquesta.

Hi ha una pervivència pitjor, però, del franquisme, una pervivència que podríem anomenar inconscient. Potser les paraules conscient i inconscient no són les millors, però de moment no en tinc de millors. Si algú en té, el faig administrador, que edite el bloc i les canvie.

Quan els americans i la resta d'aliats van envair Alemanya i van ocupar la part occidental van començar el que s'anomena el procés de desnazificació. Va consistir en una neteja de la societat alemanya de totes les restes de nazisme que li quedaven, que no en serien pocs. Els americans acostumen a saber què es fan. Una altra cosa és que siga moral o no. Però saben què es fan.

Segurament el règim nazi era molt més totalitari que el franquista. Aquest darrer va cedir parcel·les del seu monopoli ideològic a l'Església catòlica i, a partir d'un cert moment, va esperonar més la passivitat política que no la participació activa més pròpia dels règims feixistes o totalitaris. Això, però, es compensa amb la durada del règim. Quan el senyor Franco va morir hi havia un fotimer d'espanyols que no havien conegut cap altra cosa que aquell règim. I per als quals Franco, segurament, no era un dictador terrible, sinó un iaio simpàtic que portava els pantalons una mica massa amunt —a l'estil del presidiari electe Julián Muñoz.

Un cop mort el senyor, però, el nostre procés de desnazificació va ser només superficial. I es va adreçar més cap allò que en l'altre post anomenava franquisme folklòric, que no cap al franquisme veritable. Al procés de desnazificació alemanys hi hagué 5025 condemnes penals i 486 execucions. No és que jo estiga a favor de la pena de mort. Però si comparem això amb el procés espanyol, on cadascú va restar al seu lloc sense que ningú no el molestés —inclòs i en primer lloc el cap de l'estat— em sembla que la diferències de grau dels dos processos es fan ben paleses. Més que de grau, són substancials.

Les conseqüències, al meu entendre, és que l'Estat espanyol continua vivint en un franquisme sense Franco amb ben poques coses modificades. I segurament en les mentalitats encara menys. A Alacant encara tenim la plaça de la División Azul —dedicada als voluntaris que van combatre al costat dels nazis, els roïns dels les pel·lis, sí senyor—, unes altres a militars colpistes del 36 —tinents, sergents i capitans, de tot—, als germans Pasqual —falangistes afusellats per les hordas rojas— i un fotimer de carrers semblants. Al costat d'un dels dos Corte Inglés hi ha encara La cruz de los caídos. I m'hi jugue el que vulgueu que la vergonyosa llei socialista de la memòria històrica no la mourà. Dissortadament, no és un costum local alacantí. En un poble de l'Alpujarra de Granada vaig veure una Plaza del Generalísimo ben bonica. I la quantitat de pobles de Castella la Manxa que porten el cognom de Generalísimo, Caudillo o coses semblants no s'acaba. Castella la Manxa l'han governat molts anys els socialistes —el PSOE, que així s'entén millor— i el senyor Bono.

—Mi padre era falangista y yo no soy mejor que mi padre, va dir ell.

Doncs això. Per a què canviar els noms dels carrers i dels pobles que havia posat Papà falangista?

Els noms de pobles i carrers és només un conseqüència anecdòtica. La passivitat política dels espanyols n'és un altra. I el descrèdit dels polítics, tal com deia Carquinyol l'altre dia. I la configuració nacional de l'estat, que continua sent un estat central que graciosament cedeix competències a les autonomies, però que pot recuperar-les quan volgués —quan ha volgut. No continue, perquè vosaltres sou més capaços que jo de continuar la llista. El que vull dir és que, en tant que el franquisme encara a hores d'ara configura la nostra realitat política —i la quotidianeïtat que se'n deprén—, no es pot dir que el franquisme haja mort. Ben al contrari.

Segurament, en les circumstàncies del 75 i dels anys que van continuar no es podia fer una altra cosa. Potser la ruptura —en el llenguatge de l'època— no era possible. O hagués calgut una transició encara més conflictiva que la que vam tenir. O, ben mirat, calia una transició de veritat. que anés d'una cosa a una altra de diferent. Perquè d'això que hem tingut, dir-ne transició... I això darrer em sembla que també ho he llegit. Si ha estat en algun bloc, que el propietari de la idea m'ho diga. Si va ser en un llibre... el que es llegeix als llibres és de tots.

2008-02-05T18:14:00.000+01:00

Franquistes, 1

2008-02-04T12:59:00.000+01:00

Aquest cap de setmana he vist Después de, un documental sobre la transició fet en el moment. Interessant, de veritat. Ja l'havia vist anys enrere. I m'ho havia semblat, interessant. Però ara sóc més gran i més savi. O siga que se suposa que el meu punt de vista hauria d'haver canviat. Doncs la veritat és que no. Bé, al documental es veu el paper de l'esquerra estatal, el paper vergonyós diria jo. I potser no me n'havia adonat la primera vegada que el vaig veure. Perquè crec que tenia uns quinze i setze anys i era indocumentat i feliç a estones. És a dir, que em creia la versió oficial de la transició que encara circula, segons la qual, a la mort del gos, els espanyols en sentit ample —en el sentit dels qui conten la història— vam decidir passar de la ràbia i fer-nos tots amiguets i estimar-nos i ser alts, rossos, europeus, nets i moderns. Com som ara, vaja.

La part més interessant, però, ja em va sobtar la primera vegada que el vaig veure. Es tracta de la presència constant dels diferents tipus d'ultradreta al carrer: manifestacions feixistes, homenatges al gos de la ràbia, mitins del senyor Blas Piñar, desfilades pseudomilitars a Paracuellos del Jarama —que voy a matar más rojos que flores tienen mayo y abril, hi canten els xicots falangistes en un exemple inoït de poesia floralcarnissera—, etc. Tot això s'ho va carregar el 23F dels Armada, Milans del Bosch i el cap de turc de Tejero. Però a poc que mires el documental la pregunta que t'has de fer és: i aquesta gent (els feixistes) on ha anat a parar?

Ara podria contestar que al PP. Acabaria l'article d'una manera apanyadeta i malparlaria de la dreta espanyola, cosa que sempre és agradable. Però el que m'interessa no és ben bé això, la infiltració feixista o ultradretana del PP, sinó la pervivència del franquisme un cop mort el gos.

Pensar que en aquest cas la dita s'acomplia —mort el gos, morta la ràbia— em sembla d'una ingenuïtat absoluta. I per un seguit de fets que jo crec objectius: la llarga durada del règim —que va poder educar un parell de generacions com a poc— i la manca de revisió de tot allò que el règim va ser. Per a compensar el primer punt, hagués calgut una forta dosi del segon. Una mica com es va fer a Alemanya. Sinó amb judicis de Nüremberg, amb alguna cosa semblant. Però ací, no cal que ho diga, no es va fer. Les causes són evidents. El règim mai no va ser derrotat. I la classe o les classes que el recolzaven mai no van perdre el poder. De fet, encara el tenen. L'estructura econòmica del país no es va moure ni un mil·límetre. I la política només ho ha fet per agregació. Els antics manaires continuen manant, però han admés que una altra gent ho faça també. Però només una mica. Sempre que no toquen les coses veritablement importants: el sistema econòmic, l'España-antes-roja-que-rota o el lloc que ocupa l'Estat espanyol en el món, entre d'altres. La resta ja ho poden fer: parcs, hospitals o carreteres.

Per això quan veia el documental i apareixien els falangistes i els identificava amb el règim anterior, queia en un parany. La supervivència del règim anava per un altre cantó. Els xicots falangistes, els ultradretants, els carlistes, els bisbes que amollaven la bronca a Tierno Galván o el senyor Blas Piñar només formaven part del paisatge, del folklore de l'època. No vull dir que no fessen o facen por encara avui. A mi me'n fan. Vull dir que la supervivència del franquisme no depenia d'ells. Més aviat al contrari. Els franquistes com cal segurament els menyspreaven alhora que se'n van servir. I van decidir deixar-los la representació simbòlica. Que de la resta ja s'encarregaven ells, els qui no cantaven el cara el sol i que, anant el temps, van passar a ser liberals i a tenir el mot llibertat sempre a la boca.

Esquerres i dretes (3)

2008-01-24T17:11:00.000+01:00

Diu la Tals que potser ja no hi ha dretes ni esquerres. És una idea que circula i que circula molt. A la tele la diuen els periodistes amb un convenciment que els fa semblar intel·ligents i tot. Diuen que tothom sap —el tothom sap és una d'aquelles argumentacions sòlides com poques— que la dicotomia dretes/ esquerres és cosa del passat. Que ara les coses ja vénen com vénen i que els governs no hi poden fer res.

L'altre dia parlant amb D. de si el PSOE era un partit d'esquerres o dretes, jo li deia que, econòmicament, feia política de dretes.

— Ara l'economia ja no es fa a Espanya, ja no la fan als governs, va dir D.
— Aleshores per a què tenim un ministre d'Economia? Al País Valencià no tenim conseller d'exterior perquè no tenim concedides les competències, no? Doncs si a Espanya no tenen les competències d'Economia, que tanquen el ministeri.

Amb el paradigma neoliberal d'ara, se suposa que hi ha tot un àmbit que cau fora de l'acció dels governs nacionals (estatals): l'economia. Cau fora per dos motius. Perquè gran part de la gestió econòmica es fa a nivell europeu. I perquè en l'època de la globalització, la política ja no la poden fer els governs, sinó que es fa sola per una mena de força estranya que escapa al control dels humans.

És clar que hi ha dretes i esquerres. Acceptar això és de dretes, ja portes la essa de socialista al nom del partit o la o d'obrer o la e d'esquerra. Tant fa. Segurament, no és que ja no hi haja esquerres i dretes. És que només hi ha dretes. I, com que dit així sona lleig, doncs millor ho vestim d'una altra manera. Heu vist Desafío Total? Sí, sí, la de l'Arnold Schwarzenegger. No us destriparé la pel·li als qui no l'heu vista. Només us contaré que Kuato, el líder dels rebels marcians, li diu a l'Arnold en un moment donat:

—Ets allò que fas.

Doncs això, la resta són històries o, com deia el clàssic, literatura (de ficció).

Esquerres i dretes (2)

2008-01-22T13:34:00.000+01:00

Des del meu punt de vista, sempre sectari i parcial, és clar, l'error històric més gran de l'esquerra —el bàndol que a mi m'interessa— és haver pensat que la dreta, a més de ser dreta, és ignorant. I que, per suposat, no llegeix els llibres que permetran a l'esquerra arribar al poder.

Això passa amb Marx, és clar. I és una mica com el principi d'indeterminació. Un cop Marx va veure com funcionava el capitalisme i quines eren les contradiccions que el farien caure, El Capital —no el llibre sinó els lectors del llibre— es va posar mans a l'obra i va fer servir la teoria marxista per a impedir-ho.

En el moment de més gran perill per al sistema capitalista, el període que va de 1929 a la postguerra de la II Guerra Mundial, el capitalisme es va deixar de justificacions ideològiques i místiques i a Europa va actuar de manera ben materialista. Per això s'hi va muntar la socialdemocràcia. Per què els amos de tota la vida volguessen que els pobres obrers visquessen millor? Potser. Jo diria que va ser perquè, per primera vegada en la història, veien que els pobres obrers els podien desmuntar el negoci. Així que, ben marxistes ells, van començar a pujar el nivell de vida dels obrers, els van convéncer que no eren obrers sinó classe mitjana i, és clar, a qui sent classe mitjana li ve de gust fer la revolució?

El capitalisme no va guanyar la guerra ni militarment, ni ideològicament —això va venir després—, el capitalisme va guanyar la guerra en el terreny de l'economia, pujant el nivell de vida dels obrers. La factura la van pagar altres obrers, és clar, els del tercer món. I a aquest si que els vam derrotar militarment.

És curiós. A poc que llegiu la història de la Guerra Freda, hi veureu que els països anomenats comunistes actuaven sobretot de manera ideològica. És a dir, que parlaven d'ideals, del futur de una humanitat millor, etc. Fossen comunistes veritables o no. Els altres en canvi, els que van acabar guanyant el que van fer va ser posar els diners damunt de la taula. Eren els primers els qui deien que són precisament els diners els que mouen la història, però van ser els segons qui els van fer servir per greixar el motor de la història en el seu benefici.

Diuen que la caiguda de la Unió Soviètica invalida la teoria marxista. Jo diria que no, és clar. És més aviat una demostració una mica cara de la seua validesa.

Canvis

2008-01-12T14:57:00.000+01:00

Aquest és un post seriós —com tots. I aprofite per escriure'l ara, que hi ha com una mena de buit general a la meua blogueria. Perquè és d'aquells que sembla que es fan perquè em digueu que m'estimeu i que sempre sereu al meu costat i tot això. No és que no vulga que m'ho digueu. És que en aquest cas no el faig per això, el post.

Gairebé no conserve amics d'infantesa. No crec que siga la norma conservar-los. Però en el meu cas, per dir-ho d'alguna manera, es donaven les condicions objectives per a que això passés. Amb N. posem per cas, vaig tenir una amistat que abastava des dels 5 anys als 15. Les nostres mares —una per a cadascun— ja donaven per fet que l'amistat aquella ens donaria per sempre. I que a l'asil seuríem junts i parlaríem del temps d'abans, quan les coses no eren ni millor ni pitjor, sinó diferents.

Créixer junts té els seus avantatges. I és la reciprocitat educativa. Em sembla que acabe d'inventar el terme, així que millor l'explique. Quan creixes junt a una altra persona —N. i el meu germà, en aquest post— acabes tenint els mateixos gustos, la mateixa manera de pensar, les mateixes aficions i, fins i tot, el mateix equip de futbol.

N. el meu germà i jo, érem una mica això. En pose un exemple? A tots tres ens va pegar pel heavy de fabricació estatal. Anàvem a mirar-ne discos a les botigues, véiem junts les escadusseres aparicions de grups heavies als programes de l'època —Tocata i Barón Rojo i Obús, bàsicament— i per reis compràvem discos de manera col·lectiva. Perquè sí, eren d'un de nosaltres, però la resta també acabàvem sabent-nos-els de memòria. A poc que em provoqueu, us puc cantar el Loco por incordiar de Rosendo senceret, amb l'excepció això sí de Buenas Noches que era instrumental. En aquest cas, m'oferesc a xiular-vos-la.

No era només el heavy, és clar. Era el futbol al carrer, els partits de bàsquet a l'escola d'N. —que era de classe mitjana-alta— o les pel·lis aquelles tan lletges del Michael J. Fox. Per això, les nostres mares estaven tan convençudes de la nostra jubilació compartida. Perquè llavors passàvem junts més de 24 hores al dia.

No cal que ho diga, oi? Jo crec que el desenllaç d'aquesta història es veu a venir des de fa tres paràgrafs. A hores d'ara N. i jo ens creuem per l'escala —un cop a l'any, calcule— i ens saludem i prou. Va haver-hi un moment que la cosa es va desfer completament. Els espanyols diuen: deshacerse com un azucarillo en un vaso de agua. Doncs això, d'un dia per a un altre vam esdevenir uns estranys. Sense bronques, sense baralles, ni res... Però si ara hagués de parlar amb N. de qualsevol cosa, em resultaria del tot impossible. Crec que tenim el mateix grau de complicitat que Marilyn Manson i Rouco Varela. Ara que hi pense, aquests dos... Bé, en tot cas N. i jo menys.

De què parla aquest post tan seriós? Parla que sempre he tingut la sensació que si hi havia un pacte entre N. i jo, vaig ser jo qui el va trencar. És clar que ell també ha canviat. Em sembla que ara ja no li agrada el heavy. Però qui va començar a veure que el futbol era una collonada vaig ser jo. I qui s'interessa per la política i pel jazz i per les pel·lis franceses i per tot un seguit de coses que no tenen res a veure amb la mena de persones que érem nosaltres llavors.

No és que en fos conscient. No vaig canviar per allunyar-me d'ell. Però ara amb la meua blogueria em passa una cosa semblant. Sé que si escric sobre les coses que ara m'interessen —i que, potser no són les mateixes de l'Efe de tota la vida— alguns dels blocaires que més m'estime deixaran de llegir-me. I, és clar, no m'agrada. I no vull que passe. Però...

Hectàrees

2008-01-09T09:23:00.000+01:00

Per a dimarts em toca de fer un treball sobre les zones del meu estimat Estat espanyol que més corren el perill de desertitzar-se. És com un resumet d'institut, però amb tecnologia. El faré amb un ppt o alguna cosa així. I si puc, hi posaré un minivídeo de Le Dessous des cartes. Per a demostrar que el xiquet és espaviladet i sap idiomes estrangers.

Com que és un resumet la meua recerca bibliogràfica es limita al vídeo esmentat, uns articles del Ministeri de Medi Ambient i un parell més de notícies publicades als diaris.

El més interessant són els articles dels diaris. No sé què mengen els periodistes que fan segons quines coses. En un d'ells, del diari estranger The World, el titular és que Andalusia i Castella La Manxa, junt amb Múrcia, són les comunitats amb més perill de desertització. Si cliqueu ací, podreu comprovar que la principal raó que les dues primeres estiguen entre les més amenaçades no és perquè estiguen ací baix, pegades a l'Àfrica, sinó senzillament perquè són dues de les comunitats més grans del mai prou valorat Estat espanyol. El periodista en questió el que fa és basar el seu titular en la quantitat bruta d'hectàrees en perill d'esdevenir un xicotet Sàhara que té cada comunitat per a dir el que diu. I, és clar, Andalusia en té un munt. I Castella - La Manxa un altre. Ja sé, ja sé, també estarien entre les primeres en hectàrees que no tenen aquest perill, perquè directacment són les que tenen més hectàrees de tot. Però que voleu què hi faça. Fer percentatges i ser periodista deu estar prohibit per alguna mena de conveni o tendència genètica.

A més d'aquesta meravella d'article, n'he llegit un altre. Aquest no és d'un periodista, sinó d'un catedràtic de geografia. I diu que el problema és la invasió urbanística i la pèrdua de sòl fértil que això implica. Però que la desertització és un invent. Que es basa en la creença que el color verd és la naturalesa com cal —i la riquesa, això ho dic jo— i que els ocres estan infravalorats. I que precisament les zones amb més varietat biològica de la península són aquelles que considerem com a semiàrides. Té raó. El verd ens recorda Europa. I els ocres, Àfrica. I posats a triar... Ja em direu.

Impostos

2008-01-03T18:24:00.000+01:00

En Marià diu que si guanya baixarà els impostos. I tothom li aplaudeix. No explica, és clar, que si baixa els impostos vol dir que els pobres en pagaran una mica menys. Però que els rics en pagaran molt menys. Els rics, però, que tenen la propietat dels mitjans de comunicació no en diuen res. I ara. Què n'han de dir? Riuen sota el nas. I fan gestos de complicitat. Els pobres no en diuen res perquè no tenen la possibilitat de dir res. Quina és la manera que tenen les classes subalternes d'expressar la seua opinió? No en els diaris, ni en les televisions, és clar. Per a fer servir el dret d'expressió cal estar folrat. Així que a les classes subalternes els queden les pintades. O els blocs.

En Josep-Lluís —no el de la Xina popular, sinó l'amic del rei amb vocació de censor— també baixarà els impostos. Diu que baixar impostos és d'esquerres. I ho diu sense moure un múscul de la cara. Com qui diu que respectarà l'estatut eixit del Parlament de Catalunya. Amb la mateixa cara. I també calla que després haurà de recuperar els diners perduts retallant prestacions socials , serveis públic i coses així, foteses. Els rics riuen menys amb en Josep-Lluís. Tampoc gaire menys, no us penseu. De fet els agrada, el troben simpàtic. I saben que està bé que baixe els impostos de manera esquerrana. Perquè, sí, després pujarà l'IVA, els impostos al consum o els preus del serveis públics. Però a ells ja els està bé. Amb la pasta que s'estalvien en impostos poden pagar les pujades de metro que calguen. Amb una diferència, és clar, que ells no agafen el metro. Ni ganes. Amb la pudor que fa. I a més, que hi trobes negres, immigrats i enemics de la família en general. A veure si en Josep-Lluís es decideix per fi a subvencionar els cotxes de luxe... Als iots i als avions privats ja els ha baixat els impostos.

L'any vinent hi haurà eleccions. Guanye Marià o en Josep-Lluís guanyaran els rics. A les eleccions hi haurà el tema dels impostos per enmig. Que és el tocomocho de la política. Un timo que tothom sap però que —encara em pregunte per què— hi ha gent que hi cau. I de manera egoista— que ells ja no creuen en les classes— voten contra els seus interessos.

Després, quede com quede la cosa, segur que Marià, Josep-Lluís i amiguets s'apleguen —no, no agafen el metro per anar a la reunió, us ho puc assegurar— i es fan un tip de riure de la quantitat de gent que ha votat a favor dels rics. De la quantitat de gent que pagarà més metro i haurà votat per a fer-ho.

Hi ha més opcions? Sí, és clar que sí. Votar a partits que vulguen apujar els impostos. I fer política més enllà de votar i callar. O el dia 14 de gener fer cas del mail —fer-ne cas i passar-lo— que convoca a una vaga de pagament al metro de Barcelona. Supose que, a hores d'ara, és l'única manera de fer veure que no som idiotes. Ja sabeu, una cosa és pagar. Una altra a més de cornuts, pagar el beure.

No pagueu!!!

Diferents

2007-12-26T10:34:00.000+01:00

És clar que no hi ha caràcters nacionals. És clar que no. Abans la gent hi creia. Pensava que pel fet d'haver nascut en algun lloc eres d'una manera determinada. La cosa anava més enllà del tòpic segons el qual els andalusos són uns ganduls, els catalans de dalt gent treballadora i les franceses unes... Anava més enllà perquè tractava de trobar-li una explicació científica, segons la qual aquesta mena de diferències s'explicaven per la raça, el clima o coses per l'estil. Anava més enllà, però en el fons era el mateix. I la intenció amb què es feia era la mateixa. Uns deien penjaments d'uns altres. I, sovint, uns explicaven que segons quins pobles havien de tenir determinats tipus de govern en base a aquestes pretesos caràcters nacionals —si eren nacions, és clar.

El cas més greu era el dels pobles colonitzats. Que no eren colonitzats perquè a les potències occidentals i industrials els feien falta las matèries primeres i desfer-se d'un excés de població, sinó perquè els pobrets no en sabien, de governar-se. Però n'hi havia més casos, és clar. Recorde haver escoltat en una pel·li documental espanyola del temps de la transició que els espanyols —ens hi incloïa— no estàvem fets per a la democràcia pel nostre caràcter nacional. Per això, ens feia falta algú que, combinant mà dura i paternalisme, ens governés adientment. Això ho deia un franquista, és clar. I el que pretenia era demostrar com era de necessari el tipus de règim que defenia els seus interessos —o que ell creia que ho feia. En tot cas, el tipus de règim amb què ell s'identificava. I el mateix els blancs que deien que els negres no sabien governar-se. I així podríem seguir posts i posts. Però com jo sóc incapaç de pronunciar la paraula posts amb un mínim de garanties, millor ho deixe estar.

Amb les dones passa el mateix. Els homes van (vam) inventar tot un seguit de pretesos trets naturals femenins que les feien més fàcilment dominables. No parle individualment, és clar, sinó de manera col·lectiva. Segons això les dones eren (ereu) més sensitives, més empàtiques, més dòcils, més casolanes i més delicades i més i més. Perquè aquesta mena d'afalacs enverinats s'enuncien en clau de més. Quan el que es vol dir és que, en aquest cas les dones, sou menys: menys cerebrals —és a dir, intel·ligents—, menys agressives —res de treballs de directius, nenes—, menys preparades pel carrer i coses així. Si mai un home us diu que sou sensibles, malfieu-vos-en. Sobretot si és un polític o escriu en un diari.

Passa, però, que sovint, aquesta mena de valors són tan eficients que els propis valorats els acaben assumint i es veuen tal com els descriu el valorador —vegeu dominador—. La mania que teniu els catalans de veure-us assenyats i no demanar les coses a males, a qui beneficia? Als mateixos que, a la televisió parlen del seny català, cada cop que a algú se li passa pel cap de demanar més sobirania. ¿Dónde ha ido a parar el seni catalán? i Ni hablar del peluquín, en castellà són frases sinònimes.

En el cas de les dones, per donar-li una mica d'estructura a aquest post, la cosa ha arribat a un punt que n'hi ha que demanen com a propis els valors que els homes els hem (han) imposat. I fan bandera de la sensibilitat, de la identificació amb els dominats i pretenen que si les dones governassen el món ho farien d'una altra manera. La realitat demostra que no, ja ho sé. Les dones posades a governar ho fan d'una manera semblant als homes. Però entenc per on va la teoria. Una vegada vaig parlar amb una dona que, basant-se en això, defensava més la paritat que no la igualtat.

Els homes i les dones som diferents, però hem de tenir els mateixos drets.

En la segona part, hi estic d'acord. En la primera ja em costa més. Perquè els valors que pretesament són femenins són els valors dels vençuts. Igual que els catalans que van passar de ser esbojarrats al segle XVII a assenyats i treballadors als segles següents, amb la guerra dels maulets per enmig. Igual que els catalans, les dones. Només que aquesta guerra és més llarga i encara dura.

Blocaire invisible

2007-12-21T12:29:00.000+01:00

No us ho creureu, però les casualitats són les casualitats. Resulta que el meu blocaire invisible és... Bé, abans us done les pistes que, per culpa del capitalisme que ens obliga a treballar per un salari, no he donat. El meu blocaire:

És un blocaire dels més antics que conec
Es fa unes plantilles molt xules
Té una vila pròpia
Però a més és d'una ciutat que té una relació especial amb les mosques
Vol un...

Bé, ja ho dic.

El meu blocaire invisible és... En Vullunfestuc. Sí, senyor. En Vullunfestuc. Què dir-vos d'ell després de la carta de comiat que li vaig escriure quan em pensava que se n'anava? Doncs res. Res i tot. Com diu la meua blocaire invisible, avui estic content, perquè tot ha estat un malentés. I és veritat, ho estic. Ara podré anar-lo a veure sempre que vulga.

Doncs això, que com que ja ho puc dir-ne res. Ací li deixe el meu regal. Que no és un regal virtual. És el café que tenim pendent i el millor disc que vaig gravar en la meua anterior vida.

Ja, no és un regal. És la representació gràfica d'un regal. El regal de veritat s'ha de venir a arreplegar en persona.

Vine aviat que el café es gela!!

PS: Ah, l'arbre nadalenc és per tots que fins que passe tot això del Nadal estaré il·localitzable. Una abraçada a tots.

Hàpax 2*

2007-12-18T11:32:00.000+01:00

Això que deia de l'hàpax l'altre dia no és ben bé així. És a dir que sí, però que no. Que sí que hi ha decisicions trascendents —normalment les que prenem sense saber què ens hi juguem—, però que els canvis de veritat no s'impovisen. Parle dels canvis vitals, de maneres de viure —com deia el clàssic—. Crec, de veritat, que aquesta mena de canvis no es produeixen amb un hàpax, sinó que hi ha tot un procés que els genera. Un procés d'adaptació, d'autoconeixement o, si de cas, de resignació. Això ja depén dels casos.

Si torne a l'exemple del senyor Montaigne i el cavall, estareu d'acord amb a mi que la caiguda del cavall —jo sempre havia pensat que això li havia passat a Sant Pau amb el cristianisme— no va ser el que va provocar que s'adonés que cos i ment són una mateixa cosa. Segurament, les idees ja li rondaven pel cap feia temps. I hi va pensar tant que l'impacte del seu crani contra el terra no va fer sinó que se li trobassen les idees a l'interior. Si no hagués estat per això, tard o d'hora, ja li hagués passat igualment. I hi ha gent, a més, que per molt que caiga del cavall...

Barrege coses, és clar. Una cosa és la vida i una altra el coneixement, així en genèric. Primer parlava de la vida i l'exemple del senyor Montaigne parla del coneixement. No és tan contradicció com sembla. Perquè per a mi, la mena de canvi vital que es tracta de justificar amb un hàpax existencial, només es pot produir des del propi coneixement i del de la realitat que ens envolta. Hi esteu d'acord? Seria com allò de coneix-te a tu mateix i el lloc on vius.

Passa, però, que a les pel·lícules són més aviat partidaris de l'hàpax que de l'autoconeixement. És lògic, l'hàpax és més fàcil d'escenificar que no un llarg procés d'aprenentatge. Els caldria fer una d'aquelles escenes en què a còpia de maquillatge veiem que el Brad Pitt va esdevenint un treintanyero, un home madur, un home savi i un ancià venerable, en cosa de cinc minuts... Ja, un rotllo d'escena. En canvi, una caiguda d'un cavall. On estiga una bona caiguda d'un cavall...

Crec, però, que això té conseqüències negatives. Dic si posem en pràctica l'estratègia hàpax. L'hàpax no només depén de l'atzar, sinó també de l'exterior. Ens torna irresponsables. La nostra possible felicitat, no sols no depén de nosaltres, sinó que depén d'un cop de sort. Per als guions de les pel·lis de dissabte de vesprada, em fa certa gràcia. En canvi, per a mi... no sé. Vosaltres voldríeu que la vostra felicitat depengués de la sort?

* Bones notícies: com que darrerement no dorc (dormo) prou, no vaig entendre bé la notícia del senyor Vullunfestuc. No tanca el bloc!!!! Simplement canvia de local. Els que no el seguieu, ara podeu. Per una vegada que la vida us dóna una segona oportunitat, aprofiteu-la, ostres.

Un café, si us plau

2007-12-14T16:39:00.000+01:00

no et pensis, molts posem "jo ja m'entenc" a vegades i sovint resulta que son els altres que ens entenen més.

Avui no m'agrada. Perquè avui en Vullunfestuc ha tancat el bloc. Ho ha fet de manera elegant, és clar. Sense dir que el tanque i que no. Deshabilitant els comentaris. Si jo mai deixés el bloc, ho faria com ell ha fet.

La meua relació blocaire amb en Vullunfestuc és llarga. Va ser ell qui em va fer el primer comentari. I qui em va ajudar amb els primers dubtes —la foto a la capçalera, les formes a la blogueria... I el seu va ser el primer bloc que vaig llegir amb atenció i regularitat. No sé si en sou lectors. Però us puc dir que és dels millors blocs que hi ha a la blogueria. Diferent a molts altres, és clar. En Vullunfestuc no fa ús de la seua biografia com a material blocaire. Les poques coses que sé d'ell, m'ha tocat d'endevinar-les a través de suposicions i hipòtesis mai confirmades. Ni tampoc parla de sentiments.

Per això m'agrada el seu bloc. Per això, per l'elegància, que no és només no escriure sobre la pròpia biografia, és clar. Sinó per la manera com escriu en Vullunfestuc. No sols escriu molt bé, de manera elegant, amb allò que es diu domini del llenguatge, com he dit, sinó que escriu de manera intel·ligent —pedant, diu ell; intel·ligent, dic jo—.

En Vullunfestuc, a més, és dels meus. No vol dir això que pensem igual en totes les coses. Em sembla, posem per cas, que no ens posaríem d'acord sobre en Chaves o Fidel. Però en Vullunfestuc és dels meus perquè compartim el mateix llenguatge. Perquè si visquéssem a la mateixa ciutat, ens trobaríem tots els dies als mateixos indrets. Als mateixos cinemes, a les mateixes llibreries o als mateixos concerts.

A S, amb qui parle de vosaltres, ja ho sabeu, li ho he dit aquest matí. I ella no el coneix. Però m'ha donat el condol. Perquè intueix que la notícia m'omple de ràbia i de frustració. Si per mi fos...

I el pitjor de tot és que arriba un moment en què no sé ben bé què dir. Només que l'Efe se sent més a soles encara, com si el germà gran hagués marxat de casa. En quant ha tingut temps, s'ha assegut vora la finestra i s'ha posat un dels discos que ell ha oblidat.

Com la cançó, jo també intente estar alegre. Pels vells temps en què tot era millor.

Hàpax

2007-12-09T22:49:00.000+01:00

Jo vaig patir la passa de la lingüista elitista. M'emocionava amb les paraules, amb els girs dialectals. I plorava llàgrimes de sang si sentia un escola, roda o història amb harmonització vocàlica de l'a final. Ara ja m'ha passat. No vull dir per això que estic al damunt d'aquestes coses. Ni més enllà. Simplement que aquesta mena de coses ja no em passen. Només darrerement he tingut una xicoteta recaiguda. I per això he escrit aquest post, per a contar-vos-la.

La meua recaiguda ha estat amb el mot hàpax. Sabeu què és? Jo fins ahir no en tenia ni idea. Segons els diccionaris és això:

Paraula o expressió que apareix documentada només en un sol exemple; també anomenada hàpax legòmenon.

I prové del grec una vegada. És a dir, imagineu que no trobeu faena de res, ni al bocatta, ni al pansandcompany, ni repartint diaris gratuïts i no us queda més remei que fer de traductors de llengües antigues, de grec, sumeri i coses així. I allà esteu envoltats de diccionaris i gramàtiques i de sobte us trobeu una paraula que no apareix a cap diccionari ni enlloc perquè només s'ha fet servir una vegada. Això és un hàpax. Sembla un medicament però és un concepte lingüístic.

La veritat, us ho confessaré, és que m'ha fet gràcia el concepte. I he pensat que per un traductor d'espanyol del futur, l'endevé del xicot aquest del you tube d'amunt serà un hàpax. Però hi he anat a parar per casualitat, en el concepte. El que jo estava fent era tafanejar per internet, en lloc de treballar, sobre aquest altre xicot (el de la dreta més avall), el Michel Onfray, un filòsof francés una miqueta mediàtic, però que diu algunes coses que no estan malament. Una d'elles té a veure amb l'hàpax i és un concepte inventat: l'hàpax existencial. Avui no pare d'explicar-vos paraules. M'estic posant pesadet i tot.

L'hàpax existencial del senyor Onfray és una mena de cosa que, és clar, només et passa un cop a la vida i que et fa canviar la manera de veure les coses de manera personal i original. Ell en posa tres exemples, però jo esmentaré el d'un vell conegut, M. Montaigne, que un bon dia va caure d'un cavall, es va alçar, es va espolsar i va dir:

—Ostres, company, que em sembla que l'ànima i el cos són una mateixa cosa.

Això és l'hàpax existencial.

Us he dit que era a la faena, oi? Doncs, sí, era a la faena, però sense ganes de fotre un brot, siguem sincers. Eixe dia havia de ser fora d'Alacant, cap al nord de la meua mai prou lloada província —no és una excusa— i haver-me perdut la cosa, m'emprenyava. Així que, en lloc de fer faena, em vaig posar a pensar en l'hàpax existencial. Vaig fer com una mena d'hàpax laboral. I, a veure, ja sé que no sóc Montaigne, ni he pujat mai a cavall i així no hi ha manera caure'n. Però a mi això del canvi sobtat de vida i de manera de veure les coses m'ha passat. Sí, senyor. M'ha passat. A mi. Ací on em veieu. A escala, és clar. El bloc aquest que escric n'és un exemple, perquè conéixer-vos m'ha fet veure les coses d'una altra manera. I també ho han fet esdeveniments que cauen fora de l'àmbit del bloc. Ara sóc més optimista, més actiu. I no veig el futur com una promesa de felicitat, perquè em continc. Mai no he estat ben bé lockià, però ara sóc més rousseaunià qui mai.

Això és un canvi sobtat que naix d'un fet sobtat. Però és que la meua manera de ser d'abans d'aquest hàpax també va nàixer així, d'un canvi sobtat, només que per a mal. I l'anterior... I l'anterior. Deu minuts abans de plegar, vaig arribar a la conclusió que sóc un hàpax amb botes.

Michel (Onfray), si us plau, si llegeixes, això, posa'm d'exemple. No estic a l'alçada dels que esmentes, però a repetició no em guanya cap d'ells. Sóc l'hàpax fet persona, encara que, en un primer moment, semble una contradicció. Tot i que estic pensant que potser no sóc jo només que tinc aquesta mena de rumb desnortat... Preguntaré als meus amics blocaires a veure què me'n diuen.

Polítics

2007-11-24T17:37:00.000+01:00

Els polítics, quan són al govern —o quan poden— fan campanyes a favor de tot. Que si mengem cinc peces de fruita al dia, que si no vegem tant la tele, que tinguem cura del medi ambient o que no abandonem als nostres animals domèstics.

Sovint no són campanyes. Sovint ho fan de paraula. I s'apresen a dir que no tots els bascos són etarres. O que Catalunya és solidària —d'acord, això només ho diuen uns i no gaire—, etc. etc. i més etc.

Vull dir amb això que sembla ser que un dels objectius dels polítics és crear opinió, dir-nos què hem de pensar o com.

Per això em resulta sospitós que mai no es facen autocampanyes. Heu sentit alguna vegada un polític defensant la política com a ofici? Sembla que tots estan d'acord que la política és una cosa bruta, mesquina. Però que com algú ho ha de fer... Una mica com la prostitució. I jo ho trobe sospitós. Per què els polítics que han anat governant no volen que hi canviem de pensar? Els agrada que tinguem mala opinió d'ells o del seu ofici? És que no tenen sentiments?

He passat tot el dia pensant-hi. I no li trac l'entrellat. Pel nostre bé ens mantenen allunyats de la política. Quina gent tan abnegada que són, que fan aquestes coses tan lletges que fan per a que nosaltres no les hàgem de fer.

La bifurcació

2007-11-18T17:35:00.000+01:00

Si us he de ser sincer —ja sé, ja sé que vosaltres no m'ho obligueu— no sé quan va passar la bifurcació. Ni tampoc sé ben bé en què consisteix. He pensat que potser si us ho explique, vosaltres m'ajudareu a traure-li l'entrellat.

Va ser temps enrere és clar. Un Efe sense barba i sense una personalitat del tot definida es trobava continuament davant de la necessitat i l'obligatorietat de triar, d'elegir. Ei, que això no ho dic jo, que ho explicava en Sartre i ho explica la Tals, la seua deixebla al món blocaire. Eren tantes les coses a triar i a decidir, que, segurament, de les més importants l'Efe barbamec i de personalitat desdibuixada no se'n va adonar. Que li farem, ai pobre.

Una d'elles, de decisió vull dir, tenia a veure amb el model de persona que l'Efe futur —amb barba i, diguem-ne, personalitat— havia de ser. L'Efe, no sap ben bé com, va triar ser un model de persona que potser no és el que les persones que l'envolten haguessen volgut. Va triar una carrera sense futur. Va aprendre fins a fer-se'l seu un idioma que a poc a poc es perd. I no va estudiar anglés, que hagués estat el més assenyat. Continue amb l'enumeració? No, oi? Supose que ja us n'heu fet una idea. I això que no he fet servir les paraules poc convencional, diferent o coses així.

L'Efe actual no té la mena de vida que tenen els seus congèneres de l'època de les tries. No té cotxe, no té faena estable, no té fills de moment, etc. No li reca pas. Mal li està de dir, però l'Efe està content de la mena de vida que porta. I si hagués pres l'altre camí, s'hauria perdut tantes coses. I no hauria anat a P. No hauria llegit G. I no hauria conegut S, per posar un exemple. Ara que ho pensa el tros de vida que porta li agrada. Però de vegades, de nit, quan tanca els ulls, pensa en l'altre Efe, el que va prendre les altres decisions. I pensa en com li aniran les coses. Potser si el conegués li agafaria ràbia, però així, imaginant-lo només li té certa tendresa. De fet, sap que és vulnerable. I desitja que les coses li vagen bé, que haja trobat una bona faena i que els fills no li donen gaires disgustos.

Pintures Rupestres (Relats conjunts)

2007-11-13T09:46:00.000+01:00

Cada cop que tenia cap problema en 'N agafava i s'enfilava en un arbre. S'enfilava tant com podia, fins arribar a les branques més altes.

Cal aclarir que en 'N és un nen. I que és àgil. Fins i tot per a l'edat que té. I el problema d'aquest cop és, com tantes vegades, una bronca amb els pares que no entenen què li passa pel cap.

A ell no li havia semblat mala idea. Va veure les parets de la cova tan despullades i es va admirar de com li quedaven de bé els homes amb arc i amb fletxes —ja els havia practicat amb una branca a l'arena tova del riu.

Per això, l'havia sobtat la reacció dels pares. Ell estava convençut que el felicitarien, que n'estarien orgullosos. I en canvi li va caure una de les esbroncades més grans que recorda. La mare el va escridassar mentre mirava de traure els seus homenets amb aigua i un fregall. I el pare el va amenaçar amb no deixar-lo entrar a la cova durant dies.

En 'N, com que no volia plorar davant d'ells, va eixir corrents cap al bosc que hi havia prop del riu. I es va enfilar a l'arbre més alt que va trobar. Esperava que els pares anassen a buscar-lo. Però es va fer de nit. Va veure com el sol es ponia. I va començar a sentir fred.

Potser no era tan terrible si el pare li prohibia d'entrar a la cova. Allà dalt se sentia amb forces per a tot.

Aquest relat, amb alguns més, forma part de Pintures Rupestres (Relats Conjunts).

Amb G de Galeta o amb T de Titella

2007-11-06T14:43:00.000+01:00

En un sistema polític com el nostre que es basa en uns lideratges personals i personalistes —i no en els partits com a defensors d'interessos ja siga de classe o no— tard o d'hora havia de passar. En aquesta mena de sistema, els polítics busquen ser com més mediàtics, millor. Els polítics viuen de la popularitat, ja que no poden viure d'una altra cosa. La finalitat darrera d'un polític és ser conegut. Odiat, fins i tot, però conegut. Aquesta és la clau de l'èxit. O una de les claus.

Per això els agraden tant els imitadors. Perquè els ofereixen la possibilitat d'assolir aquesta popularitat de què parlava. Els fan campanya gratis, per dir-ho d'alguna manera. Heu vist mai emprenyar-se un polític per tenir un imitador? Jo crec que mai no n'he vist cap. però si n'hi ha deuen ser una minoria exigua. Menys que els partidaris d'unir Catalunya amb les Illes Aleutianes en una confederació. Per posar un exemple, és clar.

De fet, feia temps que no només jo, sinó gairebé tothom amb qui parle d'aquesta mena de coses, havia observat la tendència de certs polítics, de gairebé tots, a imitar els seus imitadors. Algú que tingués temps ho podria comprovar. El Senyor Bono, posem per cas. No és que no va corregir el seu ehqueihme en veure'l reflectit en una d'aquelles titelles tan simpàtiques del Canal +. No, no sols no el va corregir, sinó que va començar a fer-ho de manera indiscrimiada i generalitzada. A tort i a dret. I no sols ell, és clar. El Pujol de darrers temps, cada cop era més guinyol del Canal +. I El Serra que va ser ministre de defensa, no diguem. I Ibarretxe. I fins i tot Aznar abans de fer-se un melenudo.

Els imiten, és clar, perquè els imitadors són millors que no ells. Els del Canal + més encara. Són més divertits, més simpàtics i infinitament més intel·ligents. I els polítics escarnits volen traure profit d'aquest capital social que tenen els guinyols i que, inexplicablement ells no tenen. Supose que és legítim. legítim, però cutre.

Ara el fenomen ha fet una passa endavant. Al vídeo de precampanya de les properes eleccions, el Senyor Zapatero, president de govern, parlar amb el seu guinyol. Lògic, no? Pertanyen a la mateixa empresa. I la campanya del PSOE es basa en un dels trets de la parla del Senyor Zapatero que satiritzen els guinyols, el costum d'acabar les paraules que acaben amb d, amb z. Sembla ser que és una cosa que fan al seu poble.

Per això el lema de la campanya és Con Z de Zapatero. I als cartells hi ha tot de paraules modificades per aquest tret. Igualdaz, Equidaz i coses així. Està bé, no? És això que deia. Cada cop tenen més protagonisme els guinyols i menys els polítics. Ara fins i tot en presenten a un de guinyol. És un significat nou de la frase aquella d'un govern titella.

És clar que, posats a triar... no sé, jo sempre he estat del Monstruo de las Galletas. Coco m'agradava... sí, però com ell no hi havia ningú. A més, cas que s'hi presentés, ja tindria l'eslògan trobat i tot: galeeeeeta. Segur que tothom el votava. Vosaltres no?

Esquerres

2007-10-07T00:01:00.001+02:00

L'ésser humà davant de la realitat —quan no li agrada, és clar— té bàsicament dues opcions. Acceptar-la o canviar-la. Hi ha també la possibilitat de l'evasió. Però això no és sinó una manera d'acceptar-la, només que tancant els ulls.

Socialment l'opció sempre havia estat la de l'acceptació. Quan els homes naixien es trobaven amb un món ja fet i miraven d'acomodar-s'hi com millor sabien. Les explicacions que es donaven a l'estat de coses, a més, feien gairebé impossible que ningú gosés canviar-lo. El món era injust, és clar. Això tothom ja ho veia. Però el món era injust perquè un Déu omnipotent ho havia volgut —perquè havíem nascut amb el pecat original, perquè l'Adam i perquè l'Eva. Hi havia ben poca cosa a fer, doncs.

Només amb l'emancipació del pensament occidental de la tutela religiosa que va suposar el Renaixement, es va fer possible que a algú, amb el transcórrer del temps, se li passés pel cap que les coses no havien de ser així inevitablement. Dit d'una altra manera, si les coses, la realitat no la construïa el Déu omnipotent, sinó l'home, la realitat era millorable perquè era a l'abast de l'Home. Només calia deixar de fer les coses malament i fer-les bé. I per a això teníem la raó. L'esquema és senzill. Si la majoria creiem que el món és injust —i no hi ha reremons que ens impedisquen de fer el que ens rote— només cal que la majoria faça les coses com creu que són correctes.

He dit que això va començar amb el Renaixement, és clar. I va continuar amb la Il·lustració. A hores d'ara no sembla que ningú li faça festes a la Il·lustració. El racionalisme no passa pels meus millors moments. I no crec que siga per motius estrictament filosòfics. La conseqüència lògica, inevitable de Voltaire, Diderot i companyia era Marx. No ho dic jo, ho diu Gramsci. Per ell —i no només per ell, és clar— l'esquerra era anterior a Marx i reculava fins el Renaixement.

Ara ja sabeu com van les coses. Fukuyama es va fer famós amb un llibre que es deia La fi de la història. Ell i els seus amiguets venien a dir que ja s'havia acabat això que acabe d'explicar. Que el món era com era —governat pels EUA a més— i que l'única opció possible era l'acceptació, que ja s'havia vist que els intents de canviar les coses no portaven enlloc. I crec que és una mica la idea que s'ha generalitzat. Es podria dir que travessem una altra època de fatalisme com l'anterior al Renaixement. Tothom sap que això va malament, només que ara el culpable no és el Déu Omnipotent, sinó la globalització o l'economia o el repartiment del poder al món. Però no crec que hi haja gaire gent al món que pense que vivim en un món just o que no es puga millorar. Només que és això, hem canviat un fatalisme religiós per un altre d'econòmic.

He esmentat a Gramsci, com sempre. I ara toca Nietzsche, com sempre. Això que acabe d'escriure és una mica l'Etern retorn. Per això que hem passat ara ja hem passat abans. L'altra vegada vam tardar tota l'Edat mitjana a adonar-nos que la realitat la podíem canviar. I ara, quan trigarem? Sóc optimista. Vulgueu que no ara estem més preparats i ens n'adonarem abans. I que quan ens n'adonem no cantem ni La Internacional, ni A las barricadas, a mi tant m'és. Bé, no del tot. No sé com seran els himnes o banderes amb què ho farem, però posats a acabar amb el repartiment injust del món, no se m'acut cap millor que aquest.

Negras tormentas agitan los aires
Nubes oscuras nos impiden ver.
Aunque nos espere el dolor y la muerte
Contra el enemigo nos llama el deber.
El bien más preciado es la libertad
Hay que defenderla con fe y valor.

Alza la bandera revolucionaria
Que del triunfo sin cesar nos lleva en pos.
Alza la bandera revolucionaria
Que del triunfo sin cesar nos lleva en pos.
En pie el pueblo obrero, a la batalla
Hay que derrocar a la reacción.

¡ A las barricadas ! ¡ A las barricadas !
Por el triunfo de la Confederación.
¡ A las barricadas ! ¡ A las barricadas !
Por el triunfo de la Confederación.

Guillem Tell (Relats conjunts)

2007-09-28T00:12:00.000+02:00

I quan el seu fill es va fer gran, en Guillem Tell —ja vell— va provar el més difícil encara.

Toca'm*

2007-09-26T22:40:00.000+02:00

Em van contar que el grau d'addició en els ludòpates varia segons com estiga d'allunyat el premi de l'acte de jugar. No sé si és veritat, però sembla ser que com més immediat siga el premi —el poc possible premi, tot s'ha de dir— la cosa més enganxa. Per això enganxen tant les màquines aquelles dels bars, les de les musiquetes horribles precursores dels politons. I per això també enganxa molt el pòquer. I n'hi ha que tot i que no són inofensives no enganxen tant. Imagineu-vos que ens féssem addictes a la loteria de Nadal. No seria cap ganga, però tampoc no sé si acabaria de desfer-nos la vida. Jo no hi jugue. Pràcticament mai. La darrera vegada que recorde que vaig jugar a la loteria de Nadal va ser el mil·lenni passat. I va ser en pessetes —pose l'enllaç per si algú no se'n recorda—. Però entenc la situació. Perquè a mi això em passa amb els amics. Fa temps que volia escriure un mail a Y. Primer posava una excusa. I després una altra. I així. Que si arribe cansat de la faena. Que si he perdut el seu mail. Que si demà. Que si despús-demà. La setmana passada, però, H. me'n va donar el número de casa. I anit la vaig telefonar. I vam estar dues hores xarrant. Una i una altra. I ja en tenia ganes, ja.
* Per si un cas: variant dialectal de truca'm.

Somnis

2007-09-18T10:37:00.000+02:00

Desitgem. Per exemple un treball, una casa, una vida en concret. I si mai l'aconseguim, comencem a trobar-li tot de defectes. Que si la faena està bé, però. Que els sostres són tan alts que ens fan gastar molta calefacció. O que ser famós, posem per cas, no és la ganga que ens pensàvem —la gent t'empaita als aeroports i t'emparenta sexualment amb dones/homes insuportables.

Normalment es diu que això és per la condició humana. Que és variable. I que no sabem el que volem. I que l'ésser humà allò. O l'ésser humà això.

Ho diem perquè l'ésser humà es té mania. No trobeu que actuem de manera racional si, un cop aconseguits, els nostres somnis no ens apanyen i decidim tornar-los a la botiga? És que no en teníem prou d'informació.

Parets

2007-09-13T10:12:00.000+02:00

Normalment a les faenes que faig no tinc companys. Això és un problema. La millor manera de fer amics, coneguts i etcèteres és la faena. El món, que està muntat així. O siga que a mi em toca d'anar-hi sol i desemparat.

Una vegada, però, vaig tenir companys. Tres en concret. Dos estàndar i un psicòtic que venia a treballar en vacances i feia la pilota als caps de manera entre barroera i idiota. Només un dels caps que encara era més idiota que ell mossegava l'esquer. L'altre el mirava amb cara de què faig? li fot dues hòsties o li llance menjar per les gallines a veure què fa?

Cadascú de nosaltres tenia un ordinador per a d'ell. I el que em va semblar curiós és que el primer que vam fer tots quatre va ser canviar el fons de pantalla. Els xicots normals hi van posar dues xicotes famosetes amb poca roba, el psicòtic menjapinso l'Stonehenge que venia amb el windows i jo la cúpula de Bruneleschi per a que es veiés que hi havia nivell. Com que sóc home i, per tant, tinc la capacitat empàtica deficitària, no entenia els fons de pantalla dels meus companys. El del psicòtic sí. Era clar que al seu fons hi volia fer sacrificis humans. Però això dels meus companys bona gent de posar models de fons de pantalla —la versió edulcorada dels calendaris nudistes dels tallers mecànics o dels paletes— no ho entenia. Potser perquè jo sempre m'he estimat més les dones de veritat, encara que semblen de mentida. Bé, tant s'hi val. No era d'això que en volia parlar.

Amb aquest article —després de tant de temps, ai— el que volia era acomplir dos objectius. El primer fer el meme que m'ha passat la IruNa. Que jo no faig memes, però si ella m'ho diu... I el segon parlar d'aquesta necessitat humana de personalitzar els espais i els objectes. El que he contat dels fons de pantalla dels meus companys és això. I també posar quadres a les cases. Penseu-hi, una tela amb un dibuix allà en mig per a que la vegen les visites. O allò que fem nosaltres, els de la secta blocaire, de personalitzar les plantilles fins a fer-les completament irrepetibles. I la llista d'aquesta mena de comportaments, em sembla, és infinita: mòbils amb pegatines, cotxes tunejats —és a dir tan horteres com ser de la tuna— o musiquetes d'aquelles del telèfon. Sembla ser que si a un ésser humà li dónes qualsevol mena d'objecte, el primer que fa és canviar-li l'aspecte per a que no s'assemble a cap altre.

No sé a vosaltres, però a mi se m'ocorren dues explicacions per a la cosa. Una l'instint de territorialitat-propietat. Una altra la necessitat de reafirmar la nostra individualitat. O siga, aquest ordinador és meu perquè ha tingut els fons de pantalla que són les fotos que hi ha a aquest article —una imatge d'Els quatre-cent cops, una foto meua del passeig de Ramiro a Alacant i una altra d'uns arbres que no sé d'on són—. O existesc perquè aquest ordinador és diferent als altres. I per tant jo sóc diferent, etc.

No ho sé. A vosaltres, què us sembla? Perquè hi ha el perill de confondre'ns amb els objectes, no trobeu? Jo per exemple, he canviat la plantilla del bloc no fa gaire. Però no he gosat canviar la foto de París vist des del Taj Mahal —que subtilment t'he contestat, Tals, oi?—, perquè trobe que seria com si el meu jo virtual, l'Efe, perdés alguna cosa que li minvés la seua individualitat. Com si, una mica, deixés de ser qui és. Bé, potser exagere. Hauria d'estar estudiant. I sempre que hauria de, em pega per pensar.

O

2007-09-05T22:44:00.000+02:00

Vaig conéixer O. fa molt de temps. En la nostra escala, és clar, la meua i la vostra. Però en fa tant que sembla una altra vida —segurament gràcies a ella. Va passar per casa meua i em va portar la contrària. Jo deia que Gilda era una pel·li masclista —i molt— i ella deia que potser no tant. O. sovint em porta la contrària i, com en aquest cas, normalment no té raó quan me la porta.

El cas és que de llavors ençà el bloc d'O ha estat entre els meus favorits. I gairebé no hi ha hagut dia que no el visités. La cambra o les receptes o el blog de l'Onixeta. Com que no es tracta de competicions, no diré quin rànquing ocupa entre els blocs que més m'agraden. Però sí que puc dir que per mi és molt important, que forma part de les coses que m'agraden de la meua vida. I que tot aquest temps he esperat els posts de l'O amb impaciència. Saben que em divertiria de manera birllant o de manera subtil —malgret que O no filtra— o que em divertiria de manera provocadora. I això a casa seua, és clar. Que només entrar ja reconeixxies que allò era diferent. Per les fotos o per l'hospitalitat. O per les campanyes per aconseguir els extraterrestres nostrats.

Però O també era i és hospitalària fora de casa seua. I una de les coses més interessants del meu bloc són els comentaris que ella hi feia, hi ha fet o que hi fa —i m'agradaria escriure que hi farà—. Junteu els comentaris que us ha fet a cadascú als vostres blogs i això la definirà millor del que jo puga fer, és clar.

Per això, la notícia d'avui és una notícia ben trista. No m'hi sé avenir. Imagine que cada vegada que em connecte a Internet als meus favorits hi haurà una carpeta que dirà Ò i que la carpeta no es renovarà. I no sé a vosaltres, però a mi em sembla ben trist.

No sé quant de temps durarà aquest bloc, el meu, però sí que sé que sempre més tindrà un buit. I que entre nosaltres parlarem i recordarem O. I que aquells temps, els temps en què O. escrivia, sempre seran els bons temps. Els trobarem a faltar tots.

Una abraçada. I que tingues molta sort. Sap que te la desitge sincerament.

Informació

2007-08-31T19:47:00.000+02:00

Sé que els homes tenen més accidents de trànsit que les dones. Que els joves són els que més en tenen. Que els cotxes de colors foscos també en tenen més. I que els de colors cridaners, menys. També sé que hi ha punts negres, que són com els forats negres de la circulació. Sovint ixen a la tele. Ix una xicota o un xicot amb un micròfon i diu:

—Estem en un dels punts més conflictius de la nostra xarxa viària.

Sempre he pensat que hi connecten amb l'esperança que en aquell moment hi haja un accident múltiple. Supose que sóc un malpensat.

Estava fent una llista de les coses que sé. També sé que la major part d'accidents es produeixen en trajectes curts. Que en un percentage elevat hi és present l'alcohol. Que un percetatge elevat són fruit de la distracció. I que també en un gran percentatge els conductors no portaven posat el cinturó de seguretat. El percentatge de culpa de les carreteres en mal estat és menor, és clar. Una vegada vaig pensar de sumar tots els percentatges perquè segur que donen gairebé un 200 %. Però era un error meu. Supose que es pot conduir begut, distret, sense cinturó i per una mala carretera. Si passes la prova et donen punts.

Oblide coses, ja ho sé. Però no em direu que, malgrat no tenir cotxe ni conduir, no estic molt informat. Tret de les darreres informacions, la resta són informacions gratuïtes. Perquè si jo fos conductor hi tindria poc a fer. No passar pels punts negres? Fer-me dona? Recórrer 150 km per anar a treballar? Deixar de ser jove quan ho era no estava al meu abast, ho reconec. En canvi, una informació d'utilitat —si mai decidesc de comprar-me un cotxe— seria saber quines marques, quin models tenen més accidents. I en quin percentatge aquests són mortals. I la mena d'accidents que té cada cotxe. Segur que algú ha recollit aquestes dades. Però jo no les sé.

Avui comença l'operació eixida. M'hi fixaré a veure si les diuen.

Catalunya, país de lletres

2007-08-25T13:14:00.001+02:00

Més que de lletres, de literatura. Catalunya —i quan dic Catalunya m'hi incloc— només ha aconseguit de bastir una certa normalitat, encara que precària, en l'àmbit literari i en els àmbits que se'n deriven. Ni en la política, ni en cap altre àmbit, els resultats de gairebé dos segles de moviment nacional permeten parlar d'una altra cosa que no siga un fracàs. Amb matisos, si voleu, amb unes certes conquestes que no han de ser menyspreades —ara parle només del Principat, és clar— però que no permeten d'afirmar que la cosa haja assolit els seus objectius. M'equivoque?

En el cas de l'anomenada unitat nacional, aquest fracàs és encara més palés. Els Països Catalans no tenen cap partit mínimament representatiu, amb una mínima implantació, que abaste tots els territoris. Els senyors de la dreta moderada es dediquen a subvencionar els fracassos de l'esquerra nacional moderada d'ací baix. Paguen desfeta rere desfeta, però mai no han gosat posar-hi un peu i jugar-s'hi la cara, ni les sigles. Només ERC s'hi presenta camuflada, no siga que no sé sap qui s'espante, amb allò d'ERPV, com si PV i C no volguessen dir la mateixa cosa. Només ERC fa una mica de partit d'abast nacional. I ERC, a la política valenciana, posem per cas, ocupa un lloc tan marginal com qualsevol de les tres Falanges que crec que existeixen. El 0'48 % dels vots vàlids, ja em direu.

De fet, l'única manera que un català i un valencià a hores d'ara militen al mateix partit és apuntant-se al PP i, en menor mesura, al PSOE. Aquests sí que es presenten a tot el territori. I sin complejos.

Que un moviment que hauria de ser polític es trobe en aquest estat agònic en l'àmbit polític, no és que siga greu, és que és pitjor. Però és que a més, en altres àmbits culturals, la cosa no sembla anar millor. Si pense en entitats que abasten tots els Països Catalans només se m'ocorren la Xarxa aquella d'universitats, el Ramon Llull a mitges i l'IEC de manera clandestina. Culturalment els catalans ens seguim vertebrant de manera regional i/o provincial. Algú sap d'ONGs que siguen d'àmbit català? Associacions de qualsevol mena? Sindicats? Potser estic equivocat, però ací la cosa funciona com podria funcionar a qualsevol autonomia espanyola. Per damunt de l'àmbit regional, ja la cosa és nacional. Nacional d'Espanya.

L'altre dia deia a casa d'Ònix que mai no havia parlat de política nacional. Feia bé, perquè ja veieu que la cosa no m'ha quedat gaire optimista. I ara escriuré, em sembla que per primer cop, la paraula nació. Catalunya no és una nació, és només una literatura.

Dignitats

2007-08-17T08:57:00.000+02:00

Quan actuem l'imperatiu moral més evident és la bondat. És a dir fer les coses per a bé. Les bones intencions. Ja sé, això és Kant. Cap novetat. Sempre m'ha atret aquesta manera de pensar kantiana encara que, sembla ser, és més antiga que l'anar a peu i està una mica passada de moda. Per mi, però, la moral de la intenció és plenament vàlida.

A més d'aquestes bones intencions, cal afergir la dignitat. La dignitat no vol dir lluitar pels nostres drets, no deixar que ningú ens humilie i etc. La dignitat és clar que també és això. Però aquesta dignitat ens defensa dels altres. I de la que jo vull parlar ens defensa de nosaltres mateixos. Aquesta altra dignitat més que una fi és una manera d'actuar, un estil, si voleu veure-ho així. Des que som petits se'ns han ensenyat —ja sabeu, de manera inconscient i això— tot un seguit d'estratègies per aconseguir les coses que volem. La primera va ser plorar quan teníem gana o ens havíem pixat al bolquer. Però n'hi ha d'altres que, de vegades, conservem encara d'adults: ser amables, no portar la contrària, afalagar els altres, convéncer-los, negociar amb ells, etc. La meua estratègia preferida és canviar el to de veu. Encara que la de certes dones de posar morritos o fer-se passar per tontes no li van lluny.

Quan parle de dignitat em referesc a això. A no fer servir tots els recursos aquests que ens han ensenyat, sinó només els que nosaltres —cadascú que trobe els seus— considerem dignes. I, si posem per cas, considerem que fer llàstima no és digne, no fer servir aquest recurs encara que siga com el matanoséquès Bayer, d'eficàcia comprovada.

Potser la paraula dignitat no siga ben bé la correcta —perquè es confon amb la dignitat de l'altra mena. Mentre escrivia he pensat en el mot espanyol hombría. Però tampoc no em fa el pes, perquè en català es tradueix com a virilitat. I perquè sembla maclista, quan ací home no s'hauria de contraposar a dona, sinó a xiquet. I les dones es queden sense paraula. No sé, caldrà trobar-ne una altra.

El príncep i el captaire

2007-08-04T16:21:00.000+02:00

El príncep i el captaire del títol són els de Mark Twain, és clar. Vaig llegir el llibre quan tindria uns 12 anys —potser abans. I l'he vist en dibuixos d'aquells de nadal i en sèries de televisió. Sovint passa això, que segons quins llibres amb una crítica social evident acaben en mans d'un públic infantil o juvenil. Els viatges de Gulliver, posem per cas, o aquest de què parle ara. I n'hi ha més. Si un dia no teniu res millor a fer, en fem plegats la llista.

El príncep i el captaire de Mark Twain jo el vaig llegir així, com a públic juvenil. I era un dels meus llibres favorits. No tant com La història interminable, però entre els que més.

Som el que ens diuen que som. El postulat de Mark Twain és d'allò més radical. Hi ha prou amb un canvi de papers —de robes—, una simple juguesca infantil per a que el canvi vital siga complet. Marx va dir que un ric sense diners no és un pobre, és un ric sense diners. Tenia raó Marx. Si algú ha estat ric en certa manera ho continuarà sent durant tota la vida. O gaudirà de les conseqüències d'haver-ne estat tota la vida. Se m'ocorren amistats —capital social, the answer my friend is blowing in the superstructure— i se m'ocorre educació, formació. Se suposa que haver nascut en una classe social t'assegura un mínim per baix del qual no estaràs mai. Deixant de banda catàstrofes, és clar. Jo hi crec.

Mark Twain va més enllà o es queda més ençà segons com es mire. Nega això darrer que he escrit, allò de Marx. Per a ell un ric sense diners és un pobre i prou. D'acord que, en tant que reconegut universalment, com a captaire no hi ha capital social que valga. Ni formació. Mark Twain diria que si un ric és reconegut universalment com a pobre ja no té solució possible. No està malament per a un conte infantil, oi?

Als altres contes això ja no passa. Pense en la cosa idiota aquella de la princesa i el pesolet. Passe el que passe et quedes princesa. Ho ets en essència. Per això no importa que la protagonista vaja vestida de princesa o no. El secundari de la història —que ara no recorde qui era— troba la manera de saber que és una princesa com cal. Com cal és la incapacitat per al més mínim sofriment corporal. Els nobles són com els intel·lectuals que a més de pel que saben es defineixen per allò que no saben. Els intel·lectuals per a la seua incapacitat per a la vida pràctica, les princeses per la seua incapacitat per al sofriment per mínim que siga.

El príncep de Mark Twain, però, és diferent. De fet no és príncep, sinó que actua com a tal. Un precursor de Goffman i la perspectiva dramatúrgica. El príncep no és príncep sinó que actua en tant que... I si la resta de repartiment li nega el paper, deixa de ser-ho. El príncep no és príncep, sinó que fa de príncep. I el captaire de captaire. I la confusió només s'arregla perquè les parts —si no recorde malament— volen que s'arregle. Que podria haver passat d'un altra manera. De fet, ací hi ha la clau. Príncep i captaire ja no són condicions necessàries, inevitables, sinó condicions arbitràries i intercanviables. I si són intercanviables, per què el xiquet captaire hauria de voler ser captaire? Posats a demanar, qui no es demanaria príncep?

Advocats, gallines i preguntes sense resposta

2007-07-31T00:24:00.000+02:00

Em sembla que això no us ho he contat mai. Jo de xiquet volia ser advocat. Sí, sí, com sona. Advocat. Vestir de negre com a les pel·lis d'advocats i sobretot alçar-me enrabiat i dir: Protesto! Uff, ja no vull ser advocat, però només de pensar-hi en la protesta se'm posa la pell de gallina.

No sé com va nàixer la cosa de voler ser advocat. Supose que va ser influència d'algun adult del meu voltant. Ja sabeu, els adults sempre imaginen que els seus fills seran o metges o advocats. Supose que hi ha dones que fins i tot ho deuen pensar mentre tenen les contraccions. Ho duem a la massa de la sang. No imaginem, em sembla, que el nostre fill serà inspector d'hisenda o que treballarà per a una empresa de prevenció de riscos laborals.

A mi la fal·lera legal no em va durar gaire. Un bon dia ja vaig dir que volia ser historiador. I aquella va ser poc menys que la vocació definitiva. En veritat quan deia historiador, volia dir escriptor de contes, però dir historiador era el meu travestisme personal. Així em va anar.

En tot cas, ni l'una ni l'altra van tirar endavant. Ni sóc escriptor —cosa que la literatura catalana mai no m'ha agraït prou—, ni sóc historiador. I no me'n penedesc, us ho promet. De la primera potser una mica, però només els dies que arribe cansat a casa.

Tenir vocacions, siguen les que siguen, és agradable, però. Per exemple, quan volia ser escriptor vivia de manera comfortable. Ja podia tenir faenes mal pagades o que no m'agradaven. Ja podia no tenir faena i, per tant, viure de la caritat conjugal... que res no importava. Jo era escriptor i tot allò tenia sentit perquè formava part de la biografia d'un escriptor. Eren els temps durs de l'escriptor que evocaria quan fos gran i m'entrevistassen a la ràdio...

Ara ja no en tinc de vocacions. I, si voleu, ni tan sols en tinc un projecte de vida com cal. Tinc clares algunes coses que cauen fora de l'àmbit d'aquest bloc. Però projecte vital clar i distint com diria Descartes, i com jo tenia abans, no en tinc. Ahir en parlava amb S. Em queixava de la meua faena d'ara. D'un aspecte en concret. I S. em va preguntar:

—Per què, aleshores, quina faena voldries fer tu?

I em va fer vergonya dir-li que no en tenia ni idea. I vaig estar temptat de anar-me per les branques. Però vaig ser sincer i li vaig explicar això que us explique ara. A vosaltres, a més, us explique que tot plegat em recorda un dels primers articles que vaig escriure, aquest.

Ja veieu, la meua vida és rodoneta, rodoneta.

Le chat noir (ara és de veres)

2007-07-25T20:00:00.000+02:00

El gat negre va avançar lentament pel carrer. Tant si era de dia com de nit endevinava la por a les mirades de les persones que trobava al seu camí. Havia aprés a reconéixer moltes menes de por. N'hi havia una de poc dissimulada. Hi havia persones que s'espantaven tant que en veure'l fugien com si haguessen vist un dimoni i feien gestos estranys —tocaven ferro o fusta, segons els casos— per esvair el que ells anomenaven la malastrugança. I n'hi havia més de pors, és clar. N'hi havia una que es volia confondre amb la indiferència: una por de mirades subtils, de gestos crispats, però amagats. I unes quantes més, que és capaç d'inventariar.

Que la por fos de la mena que fos, tant feia. Això no li amagava que, arreu on anés, ell era el centre del món —de les mirades i dels pensaments.

Avançant entre la gent se sentia fort i orgullós.

Supose que sóc un déu o un ésser mitològic, va pensar.

L'originalitat (Relats Conjunts. Le chat noir)

2007-07-15T00:35:00.000+02:00

Quan va despertar el gat negre encara era allà.

Un soneto me manda a hacer la Ònix!

2007-07-03T10:10:00.000+02:00

Ahir, la senyoreta Ònix, ens va dir que no li agrada la poesia. No sé si dir que ens ho va confessar o que ens ho va dir amb ràbia. Amb ràbia vol dir amb decisió, amb coratge, amb assertivitat que diuen ara. No sé gaire de psicologia. Però a mi això de l'assertivitat sempre m'ha semblat una mica acabar les frases amb un què passa. Jo vull això, què passa? M'agraden les figuretes de Lladró, què passa? O no m'agrada la poesia, què passa? en el cas de la musa de la blogueria.

Jo, la veritat. És que no m'ho acabe de creure. L'Ònix mateixa diu que, sí que no li agrada, però que si la canta el senyor Paco Ibáñez, doncs que la cosa canvia. Que llavors, sí. És lògic. I una mostra de bon gust. La gràcia del senyor Paco Ibáñez no és sols la veu que té, la nuesa i la força amb què canta els poemes. Això ja està bé. Però crec que encara està més bé la tria que fa el senyor Paco Ibáñez. Goytisolo, Ángel González, el millor de Celaya i Blas de Otero, Lorca... Uff. Si el senyor Paco Ibáñez no fos cantant es podria dedicar a fer antologies poètiques i li eixirien rodones i best-sellers, segur.

El meu primer contacte amb Paco Ibáñez va ser el Palabras para Julia. L'Ònix l'esmenta. I jo també. Si no el coneixeu, au, afanyeu-vos. Ací teniu dues versions. Però que us agafe en un bon moment. Perquè no sé ben bé per què, tothom pensa que es tracta d'un poema optimista. Jo dic que no. Escolteu-lo i ja em direu. Recorde que quan el vaig escoltar, em vaig quedar d'una peça. Llavors jo escrivia poesia, era un adolescent. I vaig pensar: jo vull fer això. No era només la interpretació. Era tot. El llenguatge planer del poema, la manca d'artifici —bajarse de los coturnos, deien Goytisolo i amics—, el to conversacional, tot. Deia aullido interminable i no interminable aullido. I no parlava a una musa, ni a la bellesa, ni a la mare que els va parir a tots plegats. Sinó que li feia un poema a sa filla, que potser acabava de veure feia quinze minuts. És a dir, el que m'agradava era bàsicament la dosi de realitat que el poema contenia. Des de la realitat cap a la realitat passant per la realitat. I deixar les elevacions per als místics i els horteres.

Les conseqüències del poema aquell van ser moltes. Una mica el destí hi va tenir a veure. El poema el vaig escoltar a classe. I vaig perdre els apunts. És a dir, que allà teniu a l'Efe hipnotitzat en el bon sentit per un poema cançó desconegut. És a dir, que allà a l'Efe adolescent buscant-lo a cegues. Gràcies a això vaig llegir-me gairebé tota la poesia de la Generació dels 50 —Goytisolo hi pertany—. I vaig descobrir poetes com ara Francisco Brines i poemes com aquest:

ALOCUCIÓN PAGANA

¿Es que, acaso, estimáis que por creer
en la inmortalidad,
os tendrá que ser dada?
Es obra de la fe, del egoísmo
o la desolación.
Y si existe, no importa no haber creído en ella:
respuestas ignorantes son todas las humanas
si a la muerte interroga.

Seguid con vuestros ritos fastuosos, ofrendas a los dioses,
o grandes monumentos funerarios,
las cálidas plegarias, vuestra esperanza ciega.
O aceptad el vacío que vendrá,
en donde ni siquiera soplará un viento estéril.
Lo que habrá de venir será de todos,
pues no hay merecimiento en el nacer
y nada justifica nuestra muerte.

que durant anys em va semblar una manera confortable de resumir les relacions d'Efe i la religió (o el més enllà dels pebrots). Si algú em venia amb gaites o tocava la porta i em deia que la fi del món s'acostava, jo li amollava allò de lo que habrá de venir será de todos, pues no hay merecimiento en el nacer y nada justifica nuestra muerte, per pesat. I em quedava tan agust.

Ui, se m'està fent un post molt llarg i encara no he dit ni la meitat de coses que volia dir. I, evidentment, no hi ha conclusió. Bé, conclusió potser sí. Potser a Ònix sí que li agrada la poesia, els poemes, però no està d'acord —com molta gent— en la posologia tradicional. Crec que és això. Però bé, ja dirà ella, no? Ònix no t'agraden les cançonetes que he posat?

(Això és per Lorca, és clar. El senyor canadenc no és Paco Ibáñez)

Jo, per la meua banda, ho deixe per avui. I promet continuar un altre dia. Sí, sí, aquest és un d'aquells articles amb continuació. Que li farem!

Paràlisi parcial

2007-06-30T12:40:00.000+02:00

Alguna vegada ja us he confessat que sóc grafòman. Em sembla que sí, oi? I si no, ja ho sabeu ara.

—Hola —dic alçant-me de la cadira— em diuen Efe i sóc grafòman.
—Hola Efe —contesteu vosaltres.

Sempre m'ha cridat l'atenció la gent que no escriu. És a dir, que no escriu ni diaris, ni quaderns, ni dietaris, ni blocs. No és que hi tinga res en contra. Cadascú ha de fer el que millor li vinga de gust. Simplement dic que em sobta. Passar dies i dies sense escriure. És que no m'entra al cap.

Ja sabeu que jo escric quaderns. I tinc aquest bloc. I un altre en francés. El que ara porta la veu cantant és aquest bloc. El que és en francés —li he canviat el nom a On fait ce qu'on peut per raons òbvies— està pràcticament mort. I els quaderns ara avancem més a poc a poc. El que veieu ara ja té un any. I hi vaig per la meitat. Molt poc per al que acostuma a ser la meua velocitat creuer. A més d'aquests tres quaderns, n'he encetat un altre per a sociologia. Hi escric notes sobre llibres, resums d'aspectes que em semblen interessants, esquemes de temes que vull tenir sempre presents i unes reflexions agosarades, si tenim en compte que sóc estudiant de primer.

Potser és per això, per la dispersió, que no sé ben bé què escriure ni on. Em passa sobretot amb el bloc. Fa uns dies que estic de vacances. I mentre estudiava tenia ganes d'acabar, és clar. I una de les raons era poder escriure al bloc. Ara tinc temps. Però no sé què em passa, que totes les coses que voldria a escriure tenen a veure massa estretament amb la sociologia. Dic massa estretament, perquè només tenen un interés per a algú que li agrada la sociologia. O que li preocupen les qüestions centrals, etc. I el mateix em passa amb els quaderns. Fora de les coses que són evidents, les coses de la vida més vida, més privada, per dir-ho així, la major part de coses que em vénen al cap no sé si escriure-les al quadern personal o al quadern de sociologia. Per exemple, això que estic escrivint on aniria? Tracta de com la sociologia envaeix la meua vida? O de com la meua vida és envaïda per la sociologia.

Sembla que estiga fent un text per a convéncer-vos de com de fascinant és la meua carrera. Jo la'n trobe, és clar. Em sembla que se m'arrapa com un guant. Però no és això. M'agrada la sociologia. Però no vull esdevenir un home unidimensional —com diria Marcuse—. Ja l'he estat i no m'agrada. És un dels costats foscos de les vocacions. Però és que ahir vaig anar a la biblioteca i dels quatre llibres que vaig agafar tres eren de sociologia. Simmel, Adorno i Durkheim. I el quart perquè el vull llegir amb S. que si no...

Bé, no sé. Ja he deixat anar les meues pors. Aconselleu-me. No em deixeu que esdevinga sociòleg les vint-i-quatre hores del dia. Hauria de deixar de llegir Montaigne, oi?