Quaranta anys

Dissabte passat vaig agafar el tren que va de Vic a Sants. Al darrere meu hi havia un matrimoni jove amb un nen que, com tots els nens, es bellugava però menys que la mitjana de nens. Hi van pujar a Vic, però no eren de Vic, perquè parlaven català però no tenien l'accent de Vic—un accent que, ai las, encara no diferencie del de Girona.

Unes quantes estacions després, em sembla que a Parets, hi va pujar una dona amb el cabell de dona gran, cardat i voluminós. I en tant que dona gran es va precipitar cap al seient lliure que la parella i el nen sense accent vigatà deixaven lliure. I al poc es va posar a parlar amb ells. I, és clar, vaig parar l'orella.

La dona parlava en espanyol. I, és clar, la parella i el nen s'hi van passar. Se me'n va escapar gairebé el 90% de la conversa. I em va fer ràbia, perquè m'agraden les converses del tren. Però vaig escoltar amb tota claretat com la dona de cabell voluminós deia:

—Yo soy de Barcelona. Bueno, de Teruel. Pero llevo cuarenta años viviendo en Cataluña.

Vaig estar apunt de posar-me a aplaudir. Quaranta anys fent que la gent canvie d'idioma quan li parla. D'això se'n diu compromís polític. I, mireu, la posició creixent de l'espanyol a casa nostra pot tenir moltes causes: econòmiques, culturals o militars. Però no cal menystenir el paper de persones com la senyora del tren, que de manera callada, sense trompetes ni timbals, sense subvencions lluita dia a dia per la seua llengua. En aquest tipus de militància, els espanyols i la seua llengua, ens guanyen no ja per golejada, sinó d'una manera que les matemàtiques encara no han aprés a quantificar.