Matins

Esmorze amb la meua dona. Mentre ella és a la dutxa li faig el café i torrades amb oli, que és l'esmorzar clàssic de la meua zona del país.

A les set i escaig ella se'n va a treballar. I jo isc a caminar. Malgrat el fred.

Faig anada i tornada, és clar. Carretera de Sants des de Riera Blanca —que és el límit de Sants amb l'Hôpi— fins a la Plaça dels Inforcats —o de Pepe Rubianes—, que havia estat un dels límits de Sants amb Barcelona. I després una mica curta però creixent del Paral·lel, un dels pocs llocs que et permeten de situar-te al planeta i caminar al mateix temps.

Després esmorze jo. Hui, que he comprat pa i era calent, pa a soles. Però normalment torrades amb oli i te —que ha estat el meu esmorzar des de fa anys.

El fet en si no té gaire èpica. Ni tan sols quan passe pel costat de la Plaça Màlaga i imagine com seria amb l'Església romànica que n'hi van desmuntar. Si seria capaç de continuar caminant o no. El fet no té gaire èpica, però sé que ho faig a favor meu i contra alguna cosa que té a veure amb la inèrcia, amb la deixadesa, però no només això. Recorde una escena de Ça commence aujourd'hui. Els pares d'una nena que no la portaven a escola perquè feia molt de temps que no tenien faena i eren incapaços d'alçar-se d'hora. 

A eixa hora, als carrers ja hi ha gent. Hi ha una diferència fonamental entre ells i jo, però malgrat això camine entre ells.