Newton i els sociòlegs

No m'agrada que la gent critique en Newton. I no sols perquè per motius de caire cronològic no ho fan davant seu. És veritat que, ben mirat, això de la Llei de la Gravitació Universal té molta fama, però explicar explica ben poqueta cosa. Els objectes cauen perquè hi ha un impuls que atrau unes coses contra unes altres. I les més grans atrauen a les més xicotetes i etc. Quin impuls? Per què? La veritat és que en Newton no va anar gaire més enllà de dir que les coses cauen perquè sí... I això, m'imagine que la gent ja ho sabia.

El mèrit de la descoberta no és repetir com un lloro que les coses cauen, sinó el xicotet anar més enllà que significa enunciar-ho de manera científica, racional. Encara que explique fets que ja sabem i encara que no explique fets que no sabem o totes els fets que no sabem. Quin impuls, per què...

He dit, però, que no m'agraden que el critiquen, al Newton, per pur corporativisme. Perquè això que acabe d'escriure passa sovint en un dels meus hobbies favorits, la sociologia. La sociologia, sovint, no fa sinó posar en clau científica allò que tothom sap, però no sap que sap o, en tot cas, no sap dir-ho amb propietat. Us en pose un exemple, que l'explicació m'ha quedat una mica engarbuixada. Hi ha un refrany espanyol que diu: Dime de qué presumes y te diré de que... això. Perquè és veritat que les persones humanes tenim una tendència a dir una cosa i a fer-ne una altra. O a dir que estem fent una cosa i fer-ne una altra. O a fer una cosa fent veure que la fem amb un motiu, quan en veritat la fem per un altre. Veieu? Ja m'està tornant a quedar engarbuixat. En canvi si us ho explique sociològicament ja veureu que s'entén d'allò més bé.

En sociologia, tot això ho expliquem amb les funcions paleses i els funcions latents. Per exemple, nosaltres diem que anem a veure el Barça per a veure des de lluny com en Messi li pega de cap a una mena de cosa redona de pell i la impulsa contra la voluntat d'un altre senyor fins que la cosa esfèrica pega contra una xarxa. Això vindrien a ser les funcions manifestes o paleses. Les latents són augmentar la cohesió social —deia en Vázquez Montalbán que Espanya aguantava gràcies als Madrid-Barça—, per a que segons quina gent es forre amb la nostra admiració estètica i coses així. O anem a museus perquè diem que ens agrada el Romànic, quan en veritat el que fem és augmentar el nostre capital cultural per a tenir uns amics de classe social més alta, una feina millor o una dona més guapa. La veritable funció social no és la que diem o pensem, sinó la segona, la més lletja, ai las.

En política, això és més evident encara. El PSOE o EU o Iniciativa diuen que treballen per a la classe obrera, per a que aquesta deixe de ser l'aneguet lleig de la nostra societat, visca millor, treballe menys i puga donar una educació com cal als seus fills. I en veritat, treballen per a que aquesta, la classe obrera, es quede a caseta i no proteste. Cada cop que sembla que se li poden unflar les glàndules i dir ja n'hi ha prou d'aquest color, arriben els senyorets del PSOE, EU o Iniciativa i els diuen:

Calma, calma, aneu a casa a vore la tele que això ho arreglarem nosaltres a poc a poc.

I després no ho arreglen, és clar. Ho sabeu de sobres que fan que la cosa estiga cada cop pitjor. Ni viure millor, ni treballar menys, i ara, ni educació per als seus fills. Gràcies, senyors socialistes o ecosocialistes, gràcies. No l'oblidarem mai, un favor semblant.

Però bé, un exemple encara més ben trobat és la política nacional catalana. CIU i els anomenats nacionalistes de dretes (o liberals o conservadors o com en vulgueu dir) porten 40 anys dient que treballen per l'alliberament de Catalunya i, ai las, gràcies a la seua acció de govern o de oposició —pactes amb els roïns roïns dels PP o amb els bretolets del PSOE—, Catalunya cada cop és més espanyola. Pujolet, que ara se'ns ha fet independentista, deia això de Catalunya no acaba d'encaixar en Espanya. Qui li havia dit que hi volíem encaixar? Vau ser algú de vosaltres. Doncs, ell, au, a encaixar-nos amb alegria i amb l'ajut del Duran i Lérida, que no vol la independència de Catalunya perquè son pare en viu a fora... I és clar... Uff, si arriba a tenir un pare francés ja ens veig declarant-li la guerra a França. Ell i el Pujolet i el Mas de les línies roges igualdes, però, segurament sí que saben que que la seua funció latent és vendre'ns a l'oligarquia espanyola. I dic vendre perquè ells s'hi guanyen la vida. Dient Sí, senyor. Sí, sí, sí, senyor.

Bé, això és el que explica la sociologia. Us agrada? També ho explica la literatura. Recordeu allò del Cavall de Troia? Doncs CIU vindria a ser com tenir el Cavall de Troia ja a dins. Com diuen els veïns de dalt, Il faut être con... Perquè, com a país, som d'una estupidesa sense límits.