Quan estudiava —vull dir la primera vegada— hi havia com una mena de cicle invisible recurrent en la meua vida d'estudiant. Era invisible perquè oscil·lava entre no estudiar i no estudiar amb la intenció, des de l'endemà mateix, posar-me a estudiar de veritat, com cal.
El punt que determinava el canvi de cicle, normalment, era un examen de setembre o una recuperació. Perquè llavors —com dir-ho sense semblar cregut o superb?— veia que la meua conducta genialoide però negligent havia aconseguit d'ajuntar-me amb, intel·lectualment parlant, el milloret de cada casa.
És irònic, sí, és clar. La gent que en una carrera com la meua anava a setembre o a les recuperacions era una fauna diferent. I el nivell de les converses mentre esperàvem que es féra l'hora de l'examen era, en última instància, el que em motivava per a intentar —intentar-ho només, eh!— allò que us he explicat del canvi de cicle.
Me n'he recordat ara, perquè estic esperant per a una entrevista de faena —sí, l'Efe busca faena, ja sabeu... És una entrevista d'aquelles massives. I els meus col·legues coaspirants són... Mentre escric això que llegiu a l'agenda, n'escolte les converses com feia amb els meus companys de setembre o recuperació. I m'encomane a Durruti. Els seus funerals van ser filmats en aquesta mateixa avinguda, una mica més amunt.
I ara potser sí que tinc la voluntat necessària per allò del canvi de cicle... Però, com?
0 comentaris:
Publica un comentari