Ja fa temps que he perdut els bons costums. Els llibres. Els bancs. M'agrada menjar assegut en un banc del carrer i veure la gent passar. Les fotografies fetes mentre vaig d'ací cap allà. O d'allà pac ací. He perdut el costum, posem per cas, d'escriure en aquest bloc. I el tenia oblidat i el post anterior està sense acabar i es va publicar perquè el tenia programat. I un dia hi era. I m'havien comentat el Xexu, en Festuc i la Tirai. I llavors no hi havia retirada possible.
Entre metro, tram i autobús m'imagine estirat a terra, damunt de l'herba. Llegesc una novel·la. O faig una canya i xarre durant hores amb algú. O passege.
En canvi, tinc això d'ara. El bloc que té vida pròpia perquè jo no la tinc. Les corredisses. Els treballs mal fets perquè no hi ha temps per més. La sensació que tot va massa lent i massa ràpid alhora. I que, per tant, jo no en controle la velocitat.
I li explique a P, mentre estem estirats al llit —només unes hores que no són ni la meitat de les que voldria—, que algú m'ha ensarronat amb la mena de vida que porte. Em quede consirós, com deien abans. I no acabe de dir tota la veritat. Perquè sé que l'autor del parany he estat jo.
Qui em manava a mi...?
3 comentaris:
Estaríem parlant d'aquell moment de la vida que et sents que ja has deixat enrere molt, i que no tens temps de plantejar-te el que ve a continuació? No pinta bé, no. Hauràs de buscar-te aquest temps que et falta per poder aturar-te i respirar.
Ei company, què tot això que comentes ( i més ) és el que habitualment es rumia en la famosa cris dels 40. Així que faci el favor d'esperar el seu torn que n'hi ha que anem abans !!
:P
Ei, que us he contestat al nou post.
Gràcies pels comentaris, de veritat.
Publica un comentari