Hui parlaré de la diferència entre adults i nens. I no faré servir la paraula maduresa, perquè té com un matís de començament de la davallada que no m'acaba de fer el pes. Potser perquè l'hi estic fregant i no vull davallar així com així. I no dir la cosa serà el meu primer acte de resitència.
Per a mi la diferència entre un adult i un xiquet és, com per a tothom, una cosa fonamentalment cronològica. Socialment funciona així. Arribat a una edat, per molt que t'encaparres en el contrari, ets un adult. I tothom et tracta com a tal i espera de tu un comportament d'adult. Cal aclarir, però, que com en tot el que té a veure amb els humans, les fronteres no són gaire clares. On comença l'adolescent i l'adult és una pregunta que jo no sabria respondre. Passa, a més, que les fronteres no són fixes. Fa anys, algú de la meua edat ja era un senyor venerable. L'altre dia era assegut a un banc i una mare li va dir al seu nen que s'estigués quiet no fos cosa que molestés aquest xic. El xic era jo.
La diferència entre un adult i un nen és socialment o fonamentalment cronològica. Però a mi el que m'interessa són altre tipus de diferències que, evidentment, tenen a veure amb l'edat, però no només. De fet aquesta és una de les raons que feien que no m'apanyés la paraula maduresa.
No sé com era fa segles. Sí que sé que ara, l'edat adulta no sempre s'acaba d'assolir. Potser vaig errat amb els conceptes. Però per a mi un adult no és només un tio o una tia que fa tants anys. Sinó també una persona completa. Una persona amb un caràcter format. Sense les pors del nen. Sense les dependències del nen, etc. Un adult és algú que ja sap encarar la vida sense posar excuses o tirar la culpa als altres dels seus propis fracassos. Algú que actua sense por al càstig. I fonamentalment algú que actua sense actuar. És a dir, sense simular els seus actes com si al darrere hi haguessen els pares i els poguessen castigar.
Un adult és, per tant o a més, una persona autosuficient i autònoma. Perquè quan som nens depenem dels pares per a tot: des de l'alimentació fins a la cosa dels bolquers. El creixement, la maduresa hauria de ser un procés d'emancipació de les dependències externes, però em sembla que no ho és pas. Hi ha adults que conserven tants trets de nen —en el sentit que acabe d'explicar— que de vegades només són adults en el sentit cronològic del mot, perquè això ningú no els ho pot negar.
Heu vist Fargo? Doncs el final de Fargo exemplifica d'allò més bé el que pretenc dir. Per als que no l'heu vista, us parlaré de com l'educació masclista acostuma a ser el principal entrebanc per a que els homes, els mascles, no arriben a l'edat adulta de manera completa. Els homes sota dominació masclista, mai no aprenen tot un seguit de coses pràctiques, posem per cas, que els faria ser autosuficients en la vida quotidiana. I sovint, amb el matrimoni, no fan sinó passar d'una mare a una altra mare, només que més jove.
Hi ha altres formes d'infantilisme. La incapacitat de pensar per un mateix n'és una. La irresponsabilitat n'és una altra. Em sembla que l'infantilisme d'arrel masclista hi havia una època en què tendia a desaparéixer. Ara, amb la tornada enrere de la ideologia col·lectiva, no sabria què dir-ne. En tot cas, les altres formes d'infantilisme avancen de manera terrible. I els adults d'ara, no són o som ni ombra dels adults que van ser els nostres avis. De fet, sovint em pregunte quants adults pot haver-hi pel món. Quanta gent que no solucione els seus problemes encenent la tele o anant a comprar al Corte Inglés. Caldria fer-ne un cens. I declarar-los espècie protegida.
Per a mi la diferència entre un adult i un xiquet és, com per a tothom, una cosa fonamentalment cronològica. Socialment funciona així. Arribat a una edat, per molt que t'encaparres en el contrari, ets un adult. I tothom et tracta com a tal i espera de tu un comportament d'adult. Cal aclarir, però, que com en tot el que té a veure amb els humans, les fronteres no són gaire clares. On comença l'adolescent i l'adult és una pregunta que jo no sabria respondre. Passa, a més, que les fronteres no són fixes. Fa anys, algú de la meua edat ja era un senyor venerable. L'altre dia era assegut a un banc i una mare li va dir al seu nen que s'estigués quiet no fos cosa que molestés aquest xic. El xic era jo.
La diferència entre un adult i un nen és socialment o fonamentalment cronològica. Però a mi el que m'interessa són altre tipus de diferències que, evidentment, tenen a veure amb l'edat, però no només. De fet aquesta és una de les raons que feien que no m'apanyés la paraula maduresa.
No sé com era fa segles. Sí que sé que ara, l'edat adulta no sempre s'acaba d'assolir. Potser vaig errat amb els conceptes. Però per a mi un adult no és només un tio o una tia que fa tants anys. Sinó també una persona completa. Una persona amb un caràcter format. Sense les pors del nen. Sense les dependències del nen, etc. Un adult és algú que ja sap encarar la vida sense posar excuses o tirar la culpa als altres dels seus propis fracassos. Algú que actua sense por al càstig. I fonamentalment algú que actua sense actuar. És a dir, sense simular els seus actes com si al darrere hi haguessen els pares i els poguessen castigar.
Un adult és, per tant o a més, una persona autosuficient i autònoma. Perquè quan som nens depenem dels pares per a tot: des de l'alimentació fins a la cosa dels bolquers. El creixement, la maduresa hauria de ser un procés d'emancipació de les dependències externes, però em sembla que no ho és pas. Hi ha adults que conserven tants trets de nen —en el sentit que acabe d'explicar— que de vegades només són adults en el sentit cronològic del mot, perquè això ningú no els ho pot negar.
Heu vist Fargo? Doncs el final de Fargo exemplifica d'allò més bé el que pretenc dir. Per als que no l'heu vista, us parlaré de com l'educació masclista acostuma a ser el principal entrebanc per a que els homes, els mascles, no arriben a l'edat adulta de manera completa. Els homes sota dominació masclista, mai no aprenen tot un seguit de coses pràctiques, posem per cas, que els faria ser autosuficients en la vida quotidiana. I sovint, amb el matrimoni, no fan sinó passar d'una mare a una altra mare, només que més jove.
Hi ha altres formes d'infantilisme. La incapacitat de pensar per un mateix n'és una. La irresponsabilitat n'és una altra. Em sembla que l'infantilisme d'arrel masclista hi havia una època en què tendia a desaparéixer. Ara, amb la tornada enrere de la ideologia col·lectiva, no sabria què dir-ne. En tot cas, les altres formes d'infantilisme avancen de manera terrible. I els adults d'ara, no són o som ni ombra dels adults que van ser els nostres avis. De fet, sovint em pregunte quants adults pot haver-hi pel món. Quanta gent que no solucione els seus problemes encenent la tele o anant a comprar al Corte Inglés. Caldria fer-ne un cens. I declarar-los espècie protegida.
3 comentaris:
És ben cert el que expliques, ara sembla que mai no acabem d'entrar en fase adulta, perquè no ens sabem espavilar solets. I nosaltres mateixos ho sabem, no acabem mai de sentir-nos grans i preparats. Davant dels canvis sempre ens espantem i ens enfonsem. Ens cal la mama, prengui la forma que prengui.
Però em queda el dubte de saber com es veien els nostres avis de preparats, si realment complien els 21 i ja eren persones aptes per fer una llar i tenir canalla. Vols dir que, salvant les distàncies, a cada època no ens hem vist igual a nosaltres mateixos?
Seria fantàstic tenir una Paqui ETA que ens permetés quantificar el grau de maduració de les persones... La de sorpreses que tindríem !
Efe, puc dir-te una cosa? Bé, amb el temps que fa que corro per aquí (quasi un lustre i no és broma), donaré per fet que la resposta és si.
Aquest post no fa per tu. A veure, el tema potser sí, però el post no.
Ser adult és una farsa!
Segon, vull fer-te una sol·licitud (que després del que acabo de dir, pots negar-t'hi sense remordiments de consciència). La sol·licitud és entrar més en detall sobre el tema del masclisme i ser adult (què vols? tots tenim les nostres neures recurrents)
Publica un comentari