Punts

Hi ha ciutats que tenen un nom: Nova York, és clar, i Washington i Boston i totes aquestes. Són ciutats de les que parlen als diaris i és com si hi haguesses estat. En certa manera formen part de la teua vida, encara que no hi poses mai el peu. Fins i tot podries descriure-les de tantes vegades que has escoltat que algú les descrivia.

Després hi ha les ciutats que efectivament formen part de la teua vida: la ciutat on vas nàixer, la ciutat on vas créixer, la ciutat on vius. Fins i tot la ciutat on va nàixer la teua sogra forma part de la teua vida. Li tens una certa tírria, com si ella fos la responsable de les històries que van passar fa anys als seus carrers. Imagines que tota la gent que hi viu és idiota.

Hi ha altres ciutats, però, com aquesta, que només són un punt en el mapa fins que les visites, que dubtes si de veritat les habita gent i que, quan aparques el cotxe, no hi tens cap punt de referència i t’envolta un gran no-res d’edificis amb gent a dins que sopen mentre tu busques un lloc on dormir, que tenen llençols propis i escolten les notícies de la nit pensant que demà han d’anar a treballar d’hora i que els dies passen i ja no faran res de tot el que tenien projectat. O potser no ho pensen. Potser ja no ho pensen, això és el que faig jo.

Anit vaig aparcar prop d’ací. La cafeteria brillava com si fos una nau espacial i es veia des de l’altre extrem del carrer. He vist la llum, em vaig dir, perquè trobava exagerat aquella manera de brillar. Però hi vaig anar. Vaig demanar un café i on hi havia un lloc on dormir.

—Prop d’ací hi ha una pensió, dos carrers més enllà, a mà dreta, la tercera casa.

Només vaig beure els primers glops de café. I a poc a poc, és clar. Fins que li vaig demanar si tenien telèfon.

—Sí, i tant.

Érem a soles, ell, el cambrer, feia coses a la cafeteria, endreçava els gots, mirava no sé quina vàlvula que se li resistia. Quan la meua dona va despenjar el telèfon (—Si?, ella mai no diu diga) vaig imaginar tota la casa. El sofà on ella seia amb les cames recollides, la catifa que vam comprar l’any passat i que ens un mesos ja estava per a desfer-se’n. Hi havia llocs on pràcticament de tan prims es veia el terra.

—On ets?

Li vaig contestar, li vaig dir el nom. Però és clar, a ella, això no li deia res.

—Un punt al mapa, li vaig dit, quan em semblar que el cambrer no feia cas de la conversa.

—Quan arribaràs?

—Demà, demà segur. Eixiré ben de matí. I calcule que arribaré abans que es faça de nit.

—La teua filla demana si li has dut res.

—Papa, que em dus res?

—És clar, és clar. Que no et porte sempre alguna cosa?

—Què m’has comprat? Què m’has comprat? Què m’has comprat?

—Ui, no t’ho dic. Ja ho veuràs demà quan arribe. És una sorpresa.

—És una joguina?

M’he posat el despertador d’hora. Encara era de nit. Però m’agrada conduir quan encara no és ben bé de dia o quan comença a fer-se de dia, perquè no fa tanta calor i perquè les carreteres no són tan plenes.

He tornat a la cafeteria d’ahir, és clar. He demanat un café que aquest cop sí he begut i uns entrepans de pernil per al camí. I també un tros de pastís de poma per acompanyar el café.

—No ha dormit gaire, no?

Han entrat al bar quan tot just pensava contestar: només unes hores. Un home i una dona. Reien, ell l’agafava per la cintura.

—He d’anar a treballar, ha dit ell, i només he dormit unes hores.

—Per un dia que no hi anasses.

M’ha semblat que, a ell, el coneixia. M’he quedat mirant-lo una estona, aprofitant que el cambrer els feia cas a ells i no a mi. No el conec, però ens assemblem. No perquè portem pràcticament la mateixa roba. Ni perquè tinguem els mateixos ulls, ni la mateixa boca. No, no és això. Tenim com un aire de família que ens fa semblants. Ell també s’ha adonat. Perquè durant un moment ha deixat de fer cas a la dona que l’acompanyava i m’ha mirat.

—De viatge?

—Sí, torne cap a casa.

—D’on és?

Li he dit el nom de la ciutat on visc i ha arronsat les espatlles. No la coneix, és clar.

—Uff, un punt en el mapa.

He pagat, m’he acomiadat amb un gest del cap i he recordat que m'hauré d’aturar en algun lloc. He mirat el mapa de carreteres i he pensat en quins d’aquells punts hi haurà una botiga de joguines visible des de la carretera.